Ahir, Dia Internacional de les Persones Refugiades, no van faltar missatges i xifres posant en relleu la magnitud de la problemàtica relacionada amb el refugi i l’asil. Sense anar més lluny, l’ONU ens alertava que el 2017 es va assolir un nou rècord de persones que s’han vist forçades a desplaçar-se, ja siguin refugiats que han hagut d’abandonar el seu país o desplaçats dins del seu propi país, amb 68,5 milions de persones a tot el món (25,4 milions dels quals són persones refugiades). Aquest fenomen afecta essencialment, tant en l’origen com en el destí, als països pobres: 9 de cada 10 desplaçats interns i refugiats s’acaben quedant en els països menys desenvolupats, que evidentment són els que tenen pitjors condicions per acollir-los. Només el 13% dels refugiats viuen a països europeus.
Malgrat això, i malgrat que les arribades de migrants i refugiats a territori de la UE han caigut considerablement els darrers temps, l’agenda europea es veu avui més marcada que mai per la qüestió de l’asil i del refugi. En part, per les imatges impactants de rescats en alta mar, naufragis no evitats, persones arribant exhaustes a les nostres costes i casos mediàtics que, com el de l’Aquarius, sacsegen les nostres consciències. Però, en part, també perquè cada vegada són més els governs europeus que s’aprofiten de les incerteses materials i identitàries dels ciutadans per anar construint i imposant, amb l’excusa dels refugiats, un discurs xenòfob que justifiqui les barreres que s’erigeixen cada cop més altes entre els que avui som a Europa i els que hi volen arribar per una qüestió de supervivència. Són discursos que tenen un regust d’allò que a Europa, més d’una vegada, ens ha portat ja al desastre total.
La resposta europea al refugi, i en general a la immigració, no pot consistir, com ha passat fins ara, en construir tanques, segellar fronteres, entrenar guardacostes i forces de seguretat dels països propers o recompensar-los per tal que es quedin ells amb els refugiats i evitar així que arribin a Europa (que és bàsicament el que s’ha fet a Turquia i s’està intentant fer a Líbia). L’Europa que nosaltres volem té una responsabilitat moral vers la justícia global i un compromís ferm amb el dret internacional humanitari. Això, en l’àmbit del refugi, implica dues coses: oferir protecció als demandants d’asil mitjançant un sistema europeu més integrat i generós que l’actual; i compartir solidàriament entre els estats la responsabilitat de l’acollida i la integració. Fins ara s’ha posat tota la pressió sobre els Estats membre que es troben a les fronteres de la UE, atorgant-los gairebé en exclusiva la responsabilitat d’acollida dels refugiats. Si la UE deixa sols aquests països, com per exemple Itàlia, el resultat més probable és que aparegui el Salvini de torn.
Tanmateix, tot i les reformes que es puguin fer en el sistema d’acollida, hem de ser conscients que, fins que no actuem decididament sobre les causes de la misèria i de la desigualtat; mentre seguim alimentant els conflictes amb les armes que fabriquem a casa; mentre seguim col·laborant amb règims opressius i cleptòmans, seguiran havent-hi refugiats. Seguiran havent-hi persones que, desesperadament, trucaran a la porta d’un continent que no volem que sigui una fortalesa, sinó una esperança. Una esperança de progrés i convivència en la diversitat i en llibertat. Nosaltres no renunciarem mai a aquesta Europa.
