En un article recent a El Punt Avui, Manuel Cuyàs es lamenta que la dinàmica binària de l’actual fase del procés, i en especial la denominació “unionista” per designar qualsevol que, pel motiu que sigui, no veu clara la independència, fa que molts catalanistes se sentin expulsats el catalanisme. Cuyàs cita els noms d’amics personals de relleu públic que es troben en aquest cas, i alerta que, acabi com acabi el procés, “haurem d’emprendre la feina de reparar el catalanisme, que ha quedat molt avariat”. Jo també en tinc, d’amics i coneguts d’aquest perfil, i comparteixo, amb matisos importants que exposaré seguidament, la preocupació d’en Cuyàs.
Aquest és un tema interessant, que probablement mereix més debat públic i en unes condicions ambientals més amables que les actuals. El catalanisme modern, com a gran moviment transversal i interclassista que és, sempre ha tingut famílies internes. Famílies ideològiques (catalanisme liberal, catalanisme socialista, catalanisme conservador…), i famílies segons el tipus de relació buscada amb Espanya (catalanisme autonomista, catalanisme federalista, catalanisme independentista…). La gran disrupció de la situació actual és que, des de les Bases de Manresa (1892), és la primera vegada que la gran majoria dels catalanistes són independentistes. Es tracta d’una situació radicalment nova: la família històricament petita del moviment ha esdevingut la gran, i marca el ritme polític del país. La incomoditat dels catalanistes que no s’han desplaçat de les seves posicions autonomistes o federalistes és ben comprensible.
Fa un parell de mesos vaig coincidir al plató del Mes324 amb Raimon Obiols. L’entrevista de Xavier Graset i la tertúlia posterior amb ell van girar al voltant de les primeres eleccions democràtiques de 1977, perquè se’n complien 40 anys. El temps del programa es va acabar sense que li pogués plantejar una pregunta que em ronda pel cap fa mesos: “Quan vostès van fundar el Partit dels Socialistes de Catalunya, haurien pogut imaginar que, 40 anys després, hi hauria manifestacions de 2 milions de catalanistes al carrer i el PSC no estaria al seu costat?”.
És una pregunta que faig extensiva als amics de Manuel Cuyàs i als meus. Jo sempre havia entès –de fet estava convençut que aquest era un implícit que no calia ni mencionar– que dins del catalanisme el que tocava en cada moment era reforçar l’estratègia de la família majoritària. Si repassem la història, trobarem innombrables exemples de forces independentistes participant d’estratègies autonomistes o federalistes (la Solidaritat Catalana de 1906, els Estatuts d’Autonomia del 32, del 79 i del 2006, les plataformes unitàries antifranquistes, etc). Això és així perquè els independentistes (sectors hiperminoritaris a banda) sempre han entès i participat de l’accidentalisme inherent al catalanisme: allò que és fonamental és la continuïtat de la nació cultural i política, la prosperitat i la democràcia, no la fórmula juridicopolítica concreta que les faci possible. I per tant, cal reforçar en tot moment la posició majoritària dins del catalanisme.
Avui, a la vista del comportament de l’estat espanyol i de la nul·la esperança de canvi, la majoria dels catalanistes entenen que l’única forma jurídicopolítica que garanteix la continuïtat de la nació, la prosperitat i la democràcia és la independència. Podem estar equivocats o no, com podien estar equivocats els regionalistes, autonomistes i federalistes dels darrers 150 anys, però aquesta és la convicció i l’estratègia dels que porten ara el timó del catalanisme. Crec que, des de la humiltat, és ben legítim demanar als que no ho acaben de veure clar que, malgrat tot, facin el gest de reforçar la posició majoritària. L’adversari que tenim al davant ja ha demostrat que, si guanya, no farà distincions i qui hi perdrà no són els independentistes, sinó Catalunya.
