Ahir al migdia, en el transcurs de la sessió per a la segona votació de la investidura de Pedro Sanchez, la seva companya de partit, l’asturiana Adriana Lastra, afirmava que “avui no és un bon dia per a algú que es consideri progressista”. Ai las! Oh i tant que no! Servidora encara diria més: ni un bon dia per a la democràcia, ni per al sistema de partits polítics, ni per als independentistes.
En primer lloc, perquè mica en mica es demostra que les tàctiques i les estratègies que massa sovint practiquen els partits polítics (i ja els avanço que em pesa molt dir-ho perquè sempre els he defensat) responen més a allò que pensen que els afavoreix en termes electorals, que no pas a allò que ha votat o expressat la ciutadania. Així, és una evidència que hi ha qui -des dels partits polítics- deu pensar que el “tot s’hi val” mai els passarà factura i que allò que els progressistes anomenem “poble” és un ésser estàtic i inanimat que no respon ni a cap estímul ni a cap tergiversació que vagi en contra de la seva voluntat. Em temo que, avui -més que ahir- estan començant a arribar els dies en que els nostres representants polítics hauran d’entendre que els votants no som imbècils i que, en conseqüència, en un futur no gaire llunyà els convindrà ser molt més curosos amb allò que han proclamat, més coherents amb allò que han defensat, i molt més respectuosos amb allò que ha decidit la ciutadania. I al mateix temps, hauran de practicar amb més eficiència el retiment de comptes, ser molt més transparents en el què, el com i el quan es negocia, i no actuar com si els vots fossin un xec en blanc per poder fer més en pro els seus beneficis que no pas a favor del bé comú.
En segon lloc, malgrat pretenc que aquest article serveixi com a reflexió general és obvi que està condicionat per les conseqüències que generarà la sessió d’ahir al Congrés dels Diputats i, també, les que s’esdevindran de la gestió dels pactes posteriors a les eleccions municipals. Em preocupa que massa sovint algunes mirades partidistes siguin més curt placistes que no pas a llarg termini, i que els personalismes s’imposin per sobre de la col·lectivitat i dels interessos comuns. A més, sospito que les decisions que es prenen a causa de les batalles entre els partits (siguin quins siguin) només afavoreixen el cansament i el desencís entre els potencials votants. I és que per als qui creiem en la política com a instrument per transformar i per gestionar allò que és públic, és dolorós veure que freqüentment els partits s’estan convertint en una eina del segle passat incapaç de gestionar la complexitat del present i els reptes del futur. Per això, crec que és urgent repensar, regenerar i canviar aquests partits i, posar en dubte, entre d’altres, les seves estructures i el seu finançament. I, al mateix temps, adaptar-los a les necessitats actuals, fer-los més àgils, més permeables a les voluntats del carrer, més oberts a bons professionals que poden aportar molt, més propers a la ciutadania, i més congruents amb els temps que corren. En definitiva, es diguin partits, o es diguin com es diguin, necessitem un instrument útil per a la política del segle XXI.
Aquesta reflexió es fa doblement dolorosa a Catalunya. No en va, aquí ens cal tenir eines útils per fer política però també, al mateix temps, és vital reconstruir una unitat massa menystinguda per una part dels independentistes. Això és així perquè és palmari que les diferències en els posicionaments i les tàctiques dels partits independentistes a Madrid afecten la investidura de Pedro Sanchez, però també influeixen en tot allò que passa i passarà en la política catalana. I és que tothom hauria de tenir clar que la principal disquisició política que tenim a Catalunya no és la mateixa que a l’Estat: allà el debat és entre l’hegemonia de les dretes o les esquerres, mentre que a Catalunya el debat polític està clarament vinculat a l’exercici del dret a l’autodeterminació i a si algun dia Catalunya serà independent o no. Per això, es fa molt estrany i penós veure que els independentistes no són capaços de teixir una aliança temporal, que ajudi a resoldre l’entrellat que ja fa massa anys que tenim sobre la taula. És evident que la llunyania entre les estratègies de JxCat i d’ERC creix cada dia més i que amb aquesta pugna només es perjudica al poble que vol poder decidir el seu futur. Aquesta manca d’unitat no afavoreix un procés que ja ha generat massa dolor i que continua patint la repressió provinent dels partits constitucionalistes, fins i tot dels qui ahir optaven a la presidència de l’Estat espanyol amb l’abstenció d’una part dels independentistes. Encara diria més: aquesta desunió independentista acabarà afavorint als seus homòlegs constitucionalistes catalans que ara creuen que tornen a tenir la força per ocupar totes les institucions del nostre país.
Alguns potser pensaran que faig una esmena a la totalitat als partits polítics i la veritat és que res està més lluny de la meva voluntat. Tal i com ja he esmentat, crec en la política com a instrument de transformació i per això els proposo aquesta reflexió estival i els suggereixo que hi pensin durant els dies de descans que ara vindran. I al mateix temps, els desitjo que passin un molt bon estiu en companyia d’aquells qui s’estimen i que gaudeixin d’aquest país que volem lliure! I després, i malgrat ens pesi, arribarà el setembre i reprendrem el ritme habitual d’articles en aquesta publicació per poder pensar sobre l’actualitat i sobre tot allò que ens preocupa i ens ocupa.
