El referèndum sobre la independència de Catalunya s’ha de celebrar abans que Escòcia faci el seu. Fer-lo més tard no és gens recomanable per diverses raons. Vegem-ne algunes. D’entrada, malgrat la subordinació d’Escòcia al Regne Unit, és prou sabut que Anglaterra no ha arribat mai al paroxisme anihilador de Castella amb Catalunya. Això ha fet que, si més no en el terreny simbòlic, Escòcia i la seva personalitat nacional siguin mundialment reconegudes i que els escocesos no hagin trobat mai cap problema a l’hora de situar el seu país en el mapa; just al contrari dels catalans, que hem hagut d’explicar un munt de coses per tal que els nostres interlocutors exteriors ens identifiquessin. I, sovint, ni tan sols així ens n’hem sortit. Ara mateix em ve al cap l’anècdota viscuda per l’estimat Tísner a Austràlia, quan era jove, en explicar llargament a un canadenc i a un holandès què era Catalunya. Els va parlar de la història de Catalònia, de la llengua de Catalònia, de la cultura de Catalònia… fins que, tot d’una, quan ja creia que ho havien assumit, l’holandès li va dir: “Ah, ja ho entenc! Així que tu ets de Nova Caledònia!”.
Doncs sí, l’opressió d’Espanya sobre Catalunya ha estat molt més anorreadora que la d’Anglaterra sobre Escòcia, perquè la primera ha volgut impedir que poguéssim sentir-nos reconeguts com a catalans, encara que només fos en el terreny simbòlic. Només cal pensar en el pànic que provoca a Espanya un enfrontament esportiu amb Catalunya en competició oficial. Per això, mentre la selecció escocesa competeix internacionalment, la selecció catalana fa partits de costellada que només interessen als qui són incapaços de plantar-se i dir prou. Aquests darrers anys, per altra banda, la catalanofòbia i el projecte d’anihilament de Catalunya han arribat a graus tan extrems que la societat catalana ha pres consciència del suïcidi que suposa romandre més temps sotmesa a Espanya i ha agafat el bou per les banyes. Això ha fet que en aquest moment Catalunya estigui molt més a prop de ser un Estat independent que no pas Escòcia. Escòcia, tanmateix, farà el seu referèndum el 18 de setembre de 2014, això ja és segur. El que no és gens segur és que el guanyi. I si no el guanya, i Catalunya va al darrere, el resultat –a més de ser instrumentalitzat per Espanya–, pot causar un desencís a casa nostra que no ens podem permetre. Esperar a veure què fa Escòcia seria un grandíssim error. A Escòcia, en canvi, li convé que Catalunya li passi al davant, ja que aquí la victòria del SÍ està molt més garantida i els seus efectes serien molt estimulants per als escocesos. Tant estimulants com ho serien per a nosaltres, si ells anessin per davant i guanyessin el referèndum. A ningú no li agrada fer cara de babau.
Per altra banda, si hi afegim que el país ens cau a trossos, és obvi que no podem comportar-nos com l’equip de futbol que, en guanyar només per un gol de diferència, dilata el temps tant com pot. Nosaltres no som aquest equip. Nosaltres som l’equip que està perdent, i el temps, per a nosaltres, és or. El full de ruta de l’Assemblea Nacional Catalana diu que el referèndum s’ha de fer abans del 31 de maig de 2014 i és a aquest marc que ens hem d’ajustar si no volem ser una paròdia de la gent llatina que xerra i xerra i no fa res. El govern espanyol, certament, pot intentar impedir-ho, però quina imatge internacional més brillant per a nosaltres i més patètica per a Espanya veure una col•lectivitat que vol expressar-se a través de les urnes i un partit de govern fundat per un exdirigent feixista que ho prohibeix. Nosaltres ens expressem per mitjà de les urnes i ells, en intuir que les urnes no els seran favorables, les criminalitzen. Tot molt digne d’aquell fundador gallec que s’asseia al Senat espanyol en lloc de fer-ho davant d’un Tribunal Penal Internacional. Tanmateix el nostre camí està traçat, només l’hem de seguir.
