En els molts mesos anteriors a l’octubre de l’any passat, no eren poques les persones que s’estranyaven que la causa catalana no comptés amb alguna mena de suport internacional explícit. Òbviament, era demanar molt als agents internacionals que es manifestessin favorables a la independència de Catalunya, justament quan aquí encara no ens havíem manifestat al respecte, mitjançant els procediments habituals en un marc democràtic: referèndum d’autodeterminació o bé eleccions plebiscitàries. La intuïció política de la gent ja veia clar que perquè siguis considerat, realment, un país independent, no n’hi ha prou amb el fet que tu ho vulguis i, fins i tot ho declaris, aprovis o proclamis, sinó que són els altres, països tercers, els qui t’han de reconèixer com a tal, si no, no existeixes. Sigui com sigui, és evident que, en qualsevol circumstància, caldrà alguna mena de legitimació democràtica inqüestionable, homologada i acceptada internacionalment perquè puguem sortir del laberint actual. I hi insisteixo: crec que ens espolsem massa de pressa la possibilitat d’emprar la via d’unes eleccions al Parlament de Catalunya a les quals s’atorgui un caràcter plebiscitari. Sense ser convocades amb aquest objectiu, les eleccions municipals del 1931, a l’estat espanyol, van esdevenir de fet uns comicis que van elevar-se a la categoria de plebiscitaris i van posar fi a la monarquia, fins a la seva restauració posterior pel general Franco.
L’embolic de la via referendària ha arribat, per aquests verals, a unes dimensions considerables. Mentre les forces polítiques que donaven suport al primer govern independentista van considerar el referèndum pantalla ja passada, aquest instrument democràtic, exhibit fins llavors pels actuals Comuns, no va ser recuperat fins a la investidura del president Puigdemont i assumit, com a instrument vàlid i eficaç, per la majoria sobiranista. És així com, allò que fins aquell moment era inútil i inexistent, es converteix en l’instrument democràtic més potent de l’independentisme, el que aconsegueix el màxim suport social a l’interior i el que li dona credibilitat a l’exterior. Vam fer, doncs, un referèndum el primer d’octubre, o, si fem cas de les declaracions del president espanyol Sánchez al Canadà, dos referèndums, inclòs, doncs, el 9 de novembre. Aquest darrer no va merèixer la consideració de referèndum, ni tan sols de consulta, sinó d’un insòlit “procés participatiu”, perquè d’alguna manera calia anomenar la criatura. Tant se val ja, a hores d’ara, però el cert és que, a diferència del Quebec i d’Escòcia, donem com a vàlides o no les experiències del 2014 i del 2017, Catalunya no ha perdut mai cap referèndum. I això cal no perdre-ho de vista.
En aquestes alçades de la història, fóra bo que ens aclaríssim una mica, enmig de la desorientació actual. La conferència del president Torra, al TNC, no es pot dir pas que aportés gaire llum a la fosca del desgavell. Perquè no es pot afirmar, en una mateixa intervenció, que el referèndum ja és una experiència passada, per acabar proposant un referèndum d’autodeterminació com a solució democràtica al conflicte polític. O bé una cosa o bé l’altra, però totes dues alhora diria que no pot ser. La necessitat d’un referèndum, com a instrument per resoldre a les urnes un problema polític, torna ser una reivindicació majoritària i em penso que és la que defensen també els partits independentistes. Dic, modestament, em penso, perquè no sé si tots plegats estem en gaires condicions de fer afirmacions tan concloents com aquesta, mentre no s’acaba de saber ben bé què és el que vol cadascú. En tot cas, la fórmula màgica del “referèndum pactat” potser és la que adquiriria un suport més majoritari. Però, pactat amb qui? Amb l’estat espanyol?
No crec desvelar cap secret si afirmo que, mani qui mani a Espanya, cap govern no s’asseurà de bon grat i per iniciativa pròpia a pactar un referèndum d’autodeterminació de Catalunya que pugui comportar que l’estat espanyol abandoni, a tots els efectes, el territori del Principat, cas que aquest hagi decidit, democràticament a les urnes, de desvincular-se’n. Cap govern no ho farà per voluntat pròpia, perquè cap govern no està disposat a fer front a la possibilitat de perdre, per sempre, el 34% del total d’empreses exportadores, el 21% del seu PIB i una aportació anual de 16 mil milions d’euros a fons absolutament perdut del tot. Llavors, què cal fer? Com arribarà aquest referèndum? No crec que hi hagi cap altre camí que no sigui la pressió internacional, sobretot europea, i principalment alemanya, sobre el govern espanyol, perquè accepti la via del referèndum i s’assegui a pactar-ne els termes amb el govern català, amb la tutela o implicació internacional més adient i pràctica, la que sigui. Però també hem de tenir clar que mai no hi haurà una pressió internacional sobre el govern espanyol, a propòsit d’aquest afer, si abans no hi ha hagut, a Catalunya, una àmplia, persistent i nombrosíssima pressió perquè s’avanci en aquest sentit. Crec, sincerament, que encara no acabem d’adonar-nos de la força extraordinària que signifiquen dos milions de votants independentistes i un milió de persones mobilitzades al carrer, si som capaços de preparar un pla d’acció nacional, d’afirmació pacífica i acció no violenta, amb conseqüència directes sobre l’economia catalana, espanyola, europea i internacional que, alhora, posin el qüestió el caràcter democràtic d’Espanya com a membre de la UE. Sobretot, pel que fa a la limitació de drets fonamentals com ara la llibertat d’expressió i la lliure opinió i vot dels parlamentaris escollits pel poble. En aquest cas, el famós referèndum pactat no serà altra cosa que un referèndum forçat per la voluntat democràtica del poble de Catalunya.
