Les dones condemnades per bruixeria per la Inquisició, després d’haver-se ‘demostrat’ que eren “adoradores del diable”, tant si es retractaven com si no, actualment sabem del cert que ni eren “bruixes”, ni tenien manera d’escapar-se de la foguera. No podem jutjar, doncs, el contingut d’unes declaracions –a més, filtrades interessadament– d’aquells que estan sotmesos a la pressió repressiva. Tampoc podem emprenyar-nos amb ells, nosaltres que no ens trobem entre reixes, perquè si Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Quim Forn i Oriol Junqueres estan empresonats és, precisament, en nom de tots nosaltres, i el nostre deure ciutadà, tant en relació amb els presos polítics i exiliats, com envers la República, és assegurar tots els relleus necessaris per endegar la seva defensa: «cal que neixin flors a cada instant», com cantava Lluís Llach.
Ara bé, quan aquestes declaracions no són desmentides o matisades pels dirigents dels partits polítics, o continuen essent sostingudes preventivament per aquells que són amenaçats per la repressió o, fins i tot, traspassen les parets dels tribunals d’excepció espanyols –com fou el cas de l’entrevista d’Artur Mas a l’emissora de Rac 1–, aleshores, la cosa es fa menys comprensible, per part d’aquells que estem compromesos amb la implementació dels resultats de l’1-O i de la declaració d’independència del 27-O. Més quan aquestes paraules –les de Mas, ratificant allò que havia dit davant del jutge, però també les de Marta Rovira, Neus Munté i d’altres dirigents– tenen un eco en les accions reals que estan emprenent (o més aviat deixant d’emprendre) alguns partits polítics del camp republicà.
I és que alguns han declarat que la proclamació de la República Catalana era “simbòlica” (o, pitjor, “una exageració“). D’altres, fins i tot, han asseverat que el referèndum d’autodeterminació també va ser “simbòlic”. Però això no cola ni a l’era de la “postveritat”: som milions els que no podem oblidar com els diputats del Parlament de Catalunya votaven aquella anhelada declaració, en compliment del mandat popular sorgit d’aquelles urnes defensades aferrissadament pel poble, malgrat els gasos lacrimògens, les porres i les bales de goma. Com que no ens poden convèncer que no fos real, doncs, és comprensible que molts se sentin enganyats per aquells que van assegurar-nos que ho era de real i que, d’alguna manera, ara se’n desdiuen quan afirmen que era un acte “simbòlic”.
Perquè què és un referèndum o una declaració “simbòlica”, sinó quelcom irreal? Imaginem-nos qualsevol acte que ens pugui venir al cap i afegim-li el qualificatiu de “simbòlic”: no en queda res. És, doncs, un eufemisme per dir que aquell acte –sigui quin sigui– no és únic, ni és autèntic, ni és real. Si fossin actes “simbòlics” significaria, en definitiva, que “simbolitzarien” una declaració o un referèndum que en realitat no s’han produït. I, és clar, si la Declaració no era real, el Referèndum del qual es desprenien uns resultats que havien de ser vinculants, tampoc ho és de real. Això també val per aquells que proposen una Presidència de la Generalitat “simbòlica”, contraposant-la a una Presidència que anomenen “executiva” que, eufemismes a banda, volen dir real.
Tot plegat ens porta a una gran tensió entre la memòria col·lectiva i la lectura de les intencions dels dirigents polítics. O, per parlar clar, això ens situa davant d’una greu presumpció: és una República “simbòlica” la que volen defensar aquells que qualifiquen així el Referèndum, la Declaració i la Presidència legítima? Això seria el mateix que afirmar que, tots ells, no tenen cap mena d’intenció de fer realitat la República Catalana. I això no significa negar el compromís, la dedicació i l’exposició repressiva de tots aquests que ho afirmen, res més lluny de la meva intenció, sinó contraposar aquesta nova versió ‘borda’ del relat de la nostra memòria col·lectiva més recent, amb la d’aquells que tampoc van escatimar compromís, dedicació i exposició repressiva, sense que això hagi comportat que qualifiquessin de “simbòlic” tot allò que ha generat tanta il·lusió col·lectiva, força popular i sang dels valents defensors de les urnes. Quelcom que, per cert, també va ser ben real.
Perquè és indiscutible que la República proclamada el 27 d’octubre no es va fer efectiva. Ara bé, d’aquí a anomenar-la “simbòlica” hi ha un pas decisiu en què s’està acceptant una derrota o, el que encara seria pitjor, s’està liquidant el moviment popular republicà, en pro d’una tàctica concreta de defensa jurídica. L’altra via, que al meu entendre és la que comparteix la immensa majoria del poble organitzat, i que ha seguit el President Carles Puigdemont, bona part de JxCat i els membres de la CUP (com ho va exemplificar Mireia Boya), no és la “simbòlica”, sinó la de qualificar el Referèndum, la Declaració i la Presidència com a símbols de la República i de la lluita per a la seva defensa i implementació.
Hi ha una gran diferència entre el que és un símbol i allò que és simbòlic: un símbol consisteix en un potencial polític immens d’allò que volem fer real i no simbòlic; és a dir, la lluita prolongada contra l’acceptació de la derrota. El símbol de la resistència de l’1 d’octubre que va defensar la democràcia contra l’embat repressiu de les forces d’ocupació; el símbol de la Declaració d’Independència del 27 d’octubre que va proclamar els resultats del Referèndum d’Autodeterminació vinculant a la seu de la sobirania popular; el símbol de la Presidència de la Generalitat que ha conservat la seva legitimitat –ratificada, a més, a les eleccions imposades del 21 de desembre–, com a màxima representació institucional de la República Catalana. Tots són símbols, doncs, d’aquesta República referendada, proclamada i ratificada que, malgrat això, encara no s’ha pogut fer efectiva a causa de l’intent de liquidació per part del Regne d’Espanya.
Aquests símbols, certament, no ens permetran fer efectiva la República, però sí que són un poderós estendard de dignitat col·lectiva i un baluard completament real des d’on recolzar el nou impuls necessari de la lluita popular, que és el veritable motor i garantia de la victòria. A partir d’aquí, cal recompondre la unitat d’acció, lubricar els engranatges de les estructures de mobilització popular i conjurar-nos, a partir d’un programa compartit per totes les forces democràtiques i progressistes, per endegar la lluita prolongada –sense renúncies, sense dilacions, sense simplificacions– que potser durarà anys, mesos o setmanes, no ho sabem, però que hem de tenir clar que això només està a les nostres mans. El que és evident és que, de la mateixa manera que no podem reduir a “simbòlics” els símbols de la Revolució Catalana, tampoc podem demorar més l’acord polític per fer efectiva la República. Com va dir Joan Tardà l’any 2015, no arribar a un acord seria un «delicte d’alta traïció». Ho vaig subscriure aleshores, i ara també ho subscric.
