Fa unes setmanes que no paro de sentir la paraula “dignitat”. L’editorial conjunt portava aquesta paraula dins del titular. Deia “La dignitat de Catalunya”. Joan Laporta, en unes declaracions a la premsa (una de tantes vegades), va dir que els referèndums del 13D eren un acte de dignitat. I la protesta d’Aminatu Haidar, que ha fet vaga de fam 32 dies, és –bàsicament- per una qüestió de dignitat personal i nacional.
Si llegim “dignitat” en el diccionari de la GEC obtenim –entre d’altres- aquesta definició: qualitat moral per la qual hom no vol rebaixar-se, no tolera d’ésser ofès, etc. Però, tot i que podem compartir aquest significat comú del concepte “dignitat”, la mateixa paraula, en cadascun dels contextos definits abans, implica comportaments diversos i nivells de compromís molt diferents.
L’editorial comú dels 12 principals diaris de Catalunya (amb permís de la premsa local i comarcal) és una acció de qui vol advertir als altres que no tolerarà (o almenys ho fa veure) seguir sent l’ase dels cops dels principals partits estatals ni el cornut que paga el convit després de ser la riota durant tot el dinar. L’impacte creat en els altres demostra que l’efecte desitjat s’ha aconseguit i que el missatge de país ha arribat. Darrere dels escarafalls i els estirabots de la caverna s’amaga la seva preocupació. Sempre hem estat la seva preocupació. No obstant, l’acció digna dels periodistes catalans, ha amagat una actitud que no ho és tant dels qui són responsables de la cosa política i no són capaços (ni abans, ni ara) de concertar un posicionament i una estratègia comuna enfront els poders de l’estat per defensar l’autogovern (en aquest cas, en forma d’Estatut de 2006). La Vanguardia, El Periódico i companyia han evitat que José Montilla hagi hagut d’enfrontar-se al seus correligionaris espanyols i li han estalviat haver de donar protagonisme al seu principal rival polític…
Els referèndums del 13D han estat un bell exercici de protesta, de desinhibició política i d’afirmació nacional… el que es podria resumir en un acte de dignitat, com afirmava Laporta. I va ser així de veritat almenys durant la convocatòria i la seva celebració. El dia després, la dignitat va desaparèixer a partir de les 9 del matí. El que havia de ser un desafiament a l’estat espanyol, es va convertir en un vodevil protagonitzat per dives competint a l’escenari per ser protagonistes del mateix sainet. El 13D va perdre la seva àuria simbòlica en poques hores… Digne vol dir comportar-se i parlar de tal manera que es revela respecte de si mateix i pels altres. L’espectacle postreferèndum que hem suportat aquesta setmana no té res d’això.
Personalment, penso que la dignitat està molt més ben representada per Aminatu Haidar. L’activista sahrauí, amb la seva protesta i la seva actitud, ha aconseguit convertir una badada dels duaners marroquins del seu país ocupat en una campanya internacional a favor de l’autodeterminació del seu poble. Només en qüestió de setmanes, s’han interessat per ella i per la seva causa, l’ONU, els governs d’Espanya, del Marroc i dels Estats Units d’Amèrica, l’esquerra, la món de la cultura i l’opinió pública de mitja Europa…
Les comparacions són odioses, però en aquest cas són tan eloqüents! Al costat de l’acció de l’Aminatu, els nostres referèndums semblen de fireta. Però… no siguem pessimistes. Le Monde, la BBC i The Financial Times han parlat del cas de Catalunya. Una injecció de moral suficient com per anar tirant uns quants mesos més. Ens conformem amb poc. Així és com fem les coses aquí. I l’abril de l’any que ve, potser un escamot de patriotes entrarà procedent de Prats de Molló per envair el Principat i estalviar-nos la feina d’implicar-nos més en decidir el nostre propi futur.
