Referèndum, com i quan

"Ara, que estem recuperant la iniciativa, hem d'acceptar que tenim el galliner esvalotat i el país desorientat"

Amb això del procés hem dinamitat el mapa polític català i també l'espanyol, tot i que l'orgull que els és tant genuí als espanyols no els permet acceptar-ho. Però tampoc caiguem en el mateix defecte i ens creiem que tot és gràcies a nosaltres, o per culpa nostre. Ara, que estem recuperant la iniciativa, hem d'acceptar que tenim el galliner esvalotat i el país desorientat. Tornem a anar bé!

Potser perquè són més sensibles a l'acció popular i als comportaments ètics i democràtics, les formacions d'esquerra són les que més estan patint les conseqüències d'aquest trasbals que va començar cap allà el 2010 o 2011. De fet, ha afectat tothom menys al PP, que sap aprofitar-ho per mantenir-se i pujar malgrat la incompetència i tota la brutícia que l'envolta. Ells entenen Espanya millor que ningú i saben que poden mostrar, sense pudor, el seu rostre d'hereu primogènit del franquisme.

Però, ara i aquí, em vull centrar en les formacions d'esquerra que actuen a Catalunya i que tenen representació parlamentària, perquè tenen raó quan maniobren, més o menys a l'ombra, convençuts que la independència depèn, fonamentalment, del que facin elles. No parlaré del paper de Convergència en tot això perquè la cosa no depèn d'ells. Ja fa temps que semblen els convidats de pedra o el ninot de fira a qui tothom apunta i dispara. Estic segur que del congrés fundacional d'aquest cap de setmana en surtirà una nova formació que es mantindrà clarament en el bloc independentista. De moment, ja en tindrem prou. Després, amb la República ja constituïda, i si l'esquerra d'aquest país segueix amb aquesta visió de curta volada que tant la caracteritza, que ningú se sorprengui quan el nou partit es converteixi en el pal de paller de la política catalana.

Ja fa temps que aquella divisió entre socialistes (PSC) i comunistes (PSUC i els seus hereus d'ICV i EUiA), amb una ERC que no encaixava -ni encaixa- en aquest repartiment clàssic, va començar a esquerdar-se i avui tenim un mosaic impressionant de sigles i propostes que sembla quasi impossible d'encasellar. En el bloc independentista hi tenim dues formacions -ERC i CUP- amb un espai fronterer relativament petit, com demostren les transferències de vot de les darreres tres o quatre eleccions. En tot cas, el transvasament més important es produeix entre la CUP i el que podem anomenar com a tercera via. A vegades, l'excés de coherència -no presentar-se a les eleccions espanyoles- produeix efectes perversos i transvasaments que ja veurem si són d'anada i tornada. En el bloc unionista, a l'esquerra, només hi ha el que en queda del PSC (cada cop més PSOE, malgrat que el PSOE autèntic els segueix mirant amb recel) i, perquè negar-ho, un sector de la vella guàrdia comunista que es manté dins ICV i EUiA, conscients de la seva feblesa i esperant temps millors. Entremig, en la tercera via de debò, hi tenim un poti-poti de grups i d'ideologies que es mantenen units dins de CSQEP/En Comú podem (els Comuns per simplificar) i que s'hi mantindran mentre puguin fer creure que la seva nova proposta pot ser guanyadora.

El gran transvasament de vots (i dirigents) s'ha produït des del PSC cap als altres blocs -tercera via i independentista-, però encara queden brases que permeten creure que es produiran més moviments a curt o mitjà termini. Tot dependrà del que passi al PSOE a l'hora d'investir nou president del govern espanyol i dels moviments que facin ERC i els Comuns.

Tot apunta que la única possibilitat de no arribar a unes terceres eleccions és que el PP obtingui el suport d'investidura de petites formacions "perifèriques" a canvi de polítiques concretes que afecten les nacions o comunitats on actuen aquestes formacions i, sobretot, perquè alguns diputats socialistes "aniran al lavabo" (ja m'entenen) a l'hora de la votació definitiva. És un final que, sens dubte, estaria al nivell del que estem vivint des del 20D. Vaja, un final de "pandereta".

Però per ridícula que sembli la sortida, la cosa tindrà la seva contrapartida. I és aquí on pot sortir la vella proposta del gran Iceta. I no ho dic amb cap to de conyeta. Ja fa temps que va llençar la idea de l'obertura d'un procés de reforma constitucional que es comprometi a resoldre el "problema catalán". Del que es tractarà, no ho dubtin, és de marejar la perdiu el temps que faci falta per debilitar el moviment independentista i acabar fent una proposta que no passarà de certs reconeixements formals i d'alguna concessió que certifiqui el tractament diferencial de Catalunya respecte de les altres comunitats...i potser alguna altra nacionalitat, en la seva manera de batejar-nos. Estan convençuts que serà suficient per aplicar aquella màxima de "divideix i venceràs". I si ens hi adormim, potser acabin tenint raó.
Com que els partits espanyols ja sabem que no acceptaran, ni ara ni en temps venidors, la celebració pactada d'un referèndum sobre la independència de Catalunya, la millor sortida és la d'avançar-nos abans que posin la seva maquinària a punt. Tenim una gran oportunitat: la moció de confiança que es tractarà el proper setembre al Parlament de Catalunya. De com s'hi arribi és cosa de l'activitat parlamentària, però el que és important és que en surtin amb l'aprovació d'una resolució que, amb el suport del màxim nombre possible de diputats (entre 73 i 99?), contempli proposar la reforma de la Constitució espanyola de manera que reconegui el caràcter plurinacional de l'Estat espanyol, que expliciti clarament quines són les nacions que conformen aquest Estat (la basca, la castellana, la catalana, la gallega i la canària,...) i que reconegui, sense limitacions, el dret d'autodeterminació de cadascuna d'aquestes nacions. Si diuen que la millor defensa és un bon atac, aquesta pot ser la millor manera d'evitar la pèrdua de temps que representaria deixar la iniciativa en mans d'altres. I aquesta és la proposta que posarà al PSC i els seus 16 diputats davant del mirall.

Aquesta resolució, o potser una segona que es tramiti i aprovi en paral·lel, hauria de proposar l'alternativa per si la primera no és aprovada o tinguda en consideració o, com sol passar, si els grups majoritaris a Madrid en pacten una de transaccional per desdibuixar-la. Es tracta de deixar ben clar, al Congrés, que proposem celebrar un referèndum sobre la independència de Catalunya, amb el vist-i-plau i col·laboració de les institucions polítiques espanyoles, i només en el territori català. Però també es tracta de deixar ben clar que, si no es pot fer de forma acordada, anunciem que ho farem a partir de la legalitat catalana i organitzat per la Generalitat de Catalunya. I hi posarem data, a la celebració del referèndum i, si el resultat és afirmatiu, a la Declaració d'independència, amb tot el que això comporta. I no cal dir res més. I aquesta proposta a qui posarà davant del mirall és als Comuns, que si volen canviar les coses, hauran de fer-ho a Catalunya. Qui avisa no és traïdor.

En un proper article parlarem de com ho podem fer, però mentrestant anem preparant la constitució de l'Assemblea de Càrrecs electes, perquè si seguim aquest camí i ens avancem per tallar-los les sortides, l'únic camí que els deixarem als de sempre -PP, PSOE i la versió híbrida i moderneta que vol ser C's- és el de la il·legalitat democràtica i la violència institucional, uns camins que ja ens ha ensenyat que fan servir sense que els tremoli el pols, en la seva més vella tradició d'un esperit militarista ben tronat. I també hem d'estar preparats per aquesta sortida que, no ho dubtin, ens porta directament a la Declaració d'independència. Per això necessitem l'Assemblea de Càrrecs electes. Desprès haurem de saber mantenir la independència. Estic segur que cada cop estem més preparats per fer-ho, però aquesta és una altra qüestió!

 
 

Comentaris