Malgrat la vehemència dels retrets mutus que hi va haver durant l’última campanya entre els presidents Torra i Sánchez, finalment es va celebrar una trobada entre tots dos mandataris amb l’horitzó d’uns nous comicis catalans. I si bé és cert que la reunió en si resulta efímera en aquest context, aquesta evidencia que ens trobem en una etapa nova en la qual el diàleg és l’únic camí que ens permetrà avançar realment en la resolució del conflicte politicojudicial que estem vivint a Catalunya. El diàleg, però també les urnes, el bon govern i la mobilització ciutadana.
La divisió estratègica entre els principals socis del govern català fa temps que dura, i és una realitat que s’ha anat deteriorant fins al punt d’esdevenir insostenible. L’arrel del problema és la divergència sobre el que ha passat d’ençà del referèndum de l’1 octubre i com hem d’encarar aquesta nova etapa mentre continua (i continuarà) la repressió. Analitzada fredament, aquesta legislatura ha estat marcada d’una banda per un excés de simbolisme i per l’altra d’un intent genuí de desenvolupar polítiques socials en unes condicions molt adverses. No obstant això, podria acabar amb bona nota si s’aproven els nous comptes. El país ho necessita.
Per poder avançar en aquesta nova etapa malgrat la duresa de la repressió, és importantíssim prioritzar els grans consensos que existeixen entre la ciutadania. El primer gran consens és que el règim del 78 a Catalunya està en un estat lent de descomposició. Més enllà de les legítimes posicions sobre la independència, hi ha una gran majoria de ciutadans que defensem una forma de govern emparada en els valors republicans. El segon gran consens és la fi de la repressió. Aquesta mai pot ser una solució. Per tant, amnistia, ara. I el tercer gran consens és inevitablement el referèndum sobre el futur polític del país, que té com a mínim el suport del 70% de la ciutadania.
Dit això, és obvi que la materialització d’aquest llarg camí no és gens fàcil en un context de repressió. Però si fer política es redueix a petits gestos simbòlics en lloc de vertebrar aquests grans consensos, segur que no ens en sortirem. El republicanisme català ha de definir un projecte de país a llarg termini que passa inevitablement pel bon govern, la regeneració democràtica i un diàleg constructiu com a eines centrals per millorar la vida de la ciutadania. No existeixen ni solucions màgiques ni dreceres. No n’hi ha prou amb tenir la raó. Cal demostrar amb fets i cada dia que la independència no es limita a fer-nos selfies amb un munt d’estelades i pancartes, sinó que és la millor eina per garantir solidàriament la convivència i el benestar social.
