Recuperar la iniciativa

"És imprescindible que recuperem la iniciativa col·lectiva, amb lemes, consignes i objectius afirmatius, amb propostes positives i posicionaments a favor"

Al llarg de les darreres dècades, llevat d'una minoria tan conscient com modesta pel seu pes demogràfic, l'actitud nacional s'ha basat o bé en l'autoodi o bé en el pessimisme. En certs sectors diguem-ne il·lustrats o que semblava que ho eren, generalment de pretensions progressistes o d'esquerres, s'imposà la incomoditat amb la pròpia condició nacional, de la qual es renegava o a la qual es menystenia, tot aixoplugant-se en un cosmopolitisme fals, una modernitat postissa o una no gens compromesa condició de ciutadà del món, com si els catalans fóssim, de fet, d'un altre planeta. Aquesta actitud de menfotisme cap al fet nacional només ho era en relació a un únic fet nacional: el català. A la pràctica, doncs, per simple omissió o deixadesa, no es feia altra cosa que reforçar el nacionalisme espanyol, aquell que omplia tots els espais i que continua omplint-ne molts encara.

 

A l'altra banda, entre els no contraris a la reivindicació nacional, la constatació permanent de la manca d'avenços concrets va anar duent molta gent al desànim, al pessimisme (no hi ha res a fer, Espanya no ens ho deixarà fer mai, no ens en sortirem, és molt difícil, nosaltres no ho veurem, etc), al derrotisme, la resignació i el conformisme, en una mena de masoquisme nacional, propi dels pobles mentalment vençuts i permanentment desmobilitzats, com ja sembla delatar el nostre refranyer: a poc a poc i bona lletra, aquest mal no vol soroll, de mica en mica s'omple la pica, mateu-vos però no us feu mal, etc. Però, al llarg del darrer quinquenni, de la desesperança es passà a l'autoafirmació i l'autoestima com a poble, a la pèrdua de la por col·lectiva i a l'exteriorització sense complexos de l'afirmació nacional, tot imaginant els horitzons més ambiciosos.  Per això vam evolucionar d'una actitud basada en la reacció a l'agressió o a la barbàrie (sempre en contra de), a un comportament de proposta amb iniciativa pròpia (a favor de). Tradicionalment, les manifestacions eren sempre en contra, com a resposta a una agressió (contra la Loapa, contra la sentència de l'Estatut, etc), fins que van passar a ser a favor (de la independència), amb un ritme i un calendari propis.

 

Però la brutalitat inesperada esmerçada per l'estat, en la repressió salvatge de l'1 d'octubre  -policial primer, judicial després i política sempre-, ens ha deixat estabornits i cal reconèixer que encara no hem estat capaços de reaccionar del tot. La major part de l'acció pública del moviment independentista ha recuperat el caràcter de reacció a una agressió i, d'aquesta manera, són moltes les accions que se situen en la dinàmica d'abans i no en aquella on havíem estat capaços d'inscriure'ns del 2012 ençà: contra la violència policial, contra l'empresonament dels dirigents independentistes, contra el consell de ministres d'Espanya a Catalunya, etc. En certa manera, anem a remolc de la violència física i institucional dels altres, sense iniciativa pròpia, situats en un estadi d'autodefensa. Quan són ells els que prenen la iniciativa som nosaltres els que responem defensant-nos i resistint, des del desconcert de qui s'adona que no controla la situació. En canvi, l'1 d'octubre i dos dies després, va ser Catalunya qui va dur la iniciativa i qui va agafar desprevingut l'estat, que, al seu torn, va quedar tan sorprès i sense reaccionar com el dia dels atemptats de l'agost del 2017. Per això és imprescindible que recuperem la iniciativa col·lectiva, amb lemes, consignes i objectius afirmatius, amb propostes positives i posicionaments a favor: a favor de l'alliberament dels presos, a favor de la democràcia, a favor de la separació de poders, a favor de la independència, a favor del dret a l'habitatge, a favor d'un treball i uns salaris dignes, a favor d'una educació i una sanitat de qualitat, etc. Quan portem la iniciativa nosaltres, som nosaltres que guanyem.  Quan la porten ells, qui hi perd sempre és el poble de Catalunya.

 
 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?