A Warren Buffet se’l coneix pel nom del savi d’Omaha o bé l’oracle o el profeta i, realment, en diferents ocasions ha fet mèrits per a ostentar aquesta denominació. És una persona que practica allò que predica i, per exemple, recomana ser poruc quan els demés es deixen portar per la cobdícia i, inversament, ser agosarat quan els altres opten per la prudència. Concretament, va actuar d’aquesta manera el setembre del 2008, és a dir, ara fa cinc anys, quan es va produir la fallida de la banca Lehman Brothers, que tenia de president a Espanya i Portugal l’ara ministre Guindos. En aquella ocasió, al març del 2009, els preus dels actius ja havien baixat fins a nivells de ganga cosa que Buffet va aprofitar per a comprar valors que avui ja han pujat més d’un 50 per cent. Naturalment, cada moment és diferent i ara la retirada pendent dels estímuls de la Reserva Federal podrien representar una causa de volatilitat. De fet, els bancs centrals han adoptat mesures de facilitats quantitatives, però això no ha estat suficient per a una recuperació que no acaba de produir-se degut a l’elevada taxa d’atur. És doncs, en aquesta situació, que es formulen les previsions i que alguns imprudents comencen a vantar-se d’haver sortit ja de la recessió. A Espanya és possible que per una qüestió de decimals el Banc d’Espanya ho anunciï solemnement el dia en que aquest article surti publicat. I és per això que Rajoy i el seu govern volen presumir de que ens encaminem cap a la sortida de la crisi. El ministre Montoro, després de negar l’evidència de la rebaixa dels salaris i de la pèrdua de poder adquisitiu de les classes modestes, ara reclama aplaudiments i acusa de falta de patriotisme els qui gosin no sumar-se a la coral dels crèduls indocumentats o dels membres enquadrats a la “claque” del govern.
A Irlanda, per exemple, la lletra de la cançó és la mateixa: estem sortint de la recessió gràcies a les exportacions i a un petit repunt del consum que han significat un trimestre del 0,4% com a part d’una contracció del -1,2% per al conjunt de l’any. Naturalment, els sindicats han expressat la seva disconformitat amb els càlculs optimistes. I la patronal ha demanat que l’eventual petit redreçament no es faci malbé amb un augment d’impostos. D’altres veus han fet observar al ministre alemany, Schäuble, que no estan d’acord amb la seva visió de que la crisi de l’euro ja s’ha superat, cosa que no és certa i per a la qual queda molt camí per córrer. Es més, són molts els qui pensen que la croada de l’austeritat ha representat una severa crisi existencial per a la zona euro. A part que la prosperitat alemanya pot coexistir amb els sacrificis dels seus veïns. El comissari de la UE, Olli Rehn, també s’ha apuntat a la versió de que la recuperació és imminent, tal com, per cert, ja es deia ara fa un parell d’anys amb la suada imatge de la llumeta al final del túnel (gairebé tan reiterada com la dels inevitables brots verds) que ja fa que s’albiri el possible retorn de la confiança. Ningú no ens aclareix, però, per quins set sous les mateixes polítiques que fins ara han fracassat en l’intent de créixer i de crear llocs de treball, a partir d’ara podran funcionar.
Mentrestant, els bons italians i espanyols amb primes de risc més baixes han tingut una bona acceptació. Al desembre del 2012 ja van fer una revifalla malgrat al perill que representaven els enormes deutes que calia finançar enguany. Les veus van començar a referir-se, doncs, a que uns crèdits assequibles i disponibles per a tothom ajudarien a curar la malaltia d’Europa. I van sortir predicadors contra la contemplació masoquista de la pròpia decadència i contra el pessimisme cultural estereotipat a condició que el crèdit fos l’oxigen salvador. Montoro i Rajoy ens pregunten, per tant, quina és la causa de que persisteixen els dubtes i la manca de confiança. Però si paréssim una mica més d’atenció a la realitat sense pensar amb el desig segurament s’haurien adonat que les empreses espanyoles no paren de vendre actius situats a l’estranger i de refinançar l’endeutament a l’interior. Bankia, per exemple, s’ha venut la divisió situada a Miami a fi que el president Blesa, l’íntim d’Aznar, hi fes trobades de representació a la mansió annexa de Florida. La presència espanyola a fora serveix ara més per a separar el finançament exterior de les filials estrangeres del refinançament local en condicions més oneroses en un país que ha hagut de menester un rescat bancari pagat, per cert, pels contribuents que són víctimes de les entitats de crèdit on els sàtrapes que han lesionat greument els clients, a sobre, s’autoadjudiquen superobscenes retribucions en lloc de respondre de la gestió davant els tribunals. Per cert, que sorprèn que l’Agencia tributaria no es mostri més activa en els casos que semblen clars. P. ex. , ara s’ha sancionat amb 30.000 euros el Bisbe de Bilbao per la seva implicació en el cas de CajaSur, aquella caixa que depenia de l’Església i no del poder civil per decisió del ministre Rato a petició del gestor, aquell canonge Castillejo que, a part del que cobrava ell, tenia vitalicis a favor de les seves germanes. Tampoc d’això ha demanat perdó l’església del Papa Francesc que ha fet de Gorbatxov amb la “glasnost” i la “perestroika” del Vaticà, sense beatificar, però, els capellans bascos afusellats per les tropes feixistes del bàndol franquista.
En tot cas, resulta paradoxal que més del 50% dels ingressos de les empreses de l’Ibex – 35 s’hagin generat a fora de la zona euro. S’ha invertit, doncs, el procediment de comprar a fóra amb diners obtinguts a dins. Una agència de qualificació ja va passar el “rating” de triple A a escombraries en els casos de Telefònica (compres de $ 85.000 m. i un endeutament de 57.000m. en els darrers 10 anys) i Santader que ja ha anunciat la sortida a borsa de filials estrangeres tal com ja ha fet la de de Mèxic. Ves per on, allò que van comprar esdevé ara el tauló de salvació. En el cas dels bancs hi ha també elements addicionals que fan necessària la venda de paquets accionarials. Primer, les normes de Basilea III que són determinants de la banca estricta i no de les participacions encreuades, com ara, per exemple, les de La Caixa que és la més exposada a aquest model que també desincentiva el rescat bancari i la supervisió dels reguladors corresponents. El BBVA, posem per cas, tot i tenir menys teranyines que CaixaBank, s’ha venut un paquet del seu 9,9 per cent al Citic de la Xina. No és, per tant, gens estrany que Espanya no acabi d’inspirar confiança ni vista en perspectiva i de lluny. Els casos Gürtel, Bárcenas, etc. inspiren preguntes d’entitats com el Crédit Suisse que no han tingut respostes convincents. Per acabar-ho d’adobar, ja no és primavera al Corte Inglés i el Banc Santander ha entrat a la financera dels grans magatzems que s’han vist obligats a refinançar.
En general, la política de llei de la selva de la Comunitat de Madrid no ha invertit la tendència de declivi de les grans superfícies i, a més a més, ha significat l’extermini del petit comerç familiar de proximitat. S’ha ensorrat l’imperi Pescanova de Galicia. De rebot d’aquest tema surt que el Carceller pare (DAMM) i el fill estan imputats. Per si fos poc, esclata FAGOR, la joia del cooperativisme de Mondragón que representa el 3,2% del PIB d’Euskadi. A base de que el PP governi al servei de la cleptocràcia, els salaris han perdut en 3 anys un 6,4% del seu poder adquisitiu. A més a més, segons Goldman Sachs, Espanya és la mes vulnerable a un xoc financer extern i té sobre els seus bancs una espasa de Dàmocles per falta d’una unió bancaria. De forma sacrílega, el 90% del fons de pensions s’ha invertit en deute públic. A Mataró, hi ha 10.000 víctimes del joc brut de les preferents. Només el 10% de la multinacionals d’Amèrica Llatina entren a Europa via Espanya. Els bancs han demanat 5.000 milions més per a crèdits refinançats fins al total actual de 230.000m. Sr. Rajoy, en aquestes condicions a qui vol inspirar confiança? I manipulant botiflers, el Fomento del Trabajo, el Meeting Point, l’Eqüestre, uns premis literaris i tota mena d’entitats deslleials o ocupades per beneficiaris de places en consells d’administració o fàcilment gratificables poden seguir jugant a fer les trampes protocol•làries que va dissenyar el Sr. Chávarri inventor de la maniobra falsa de delegació de presidència per part d’algú no convidat, on es pensa que va? A part de confiança, potser li convindria una mica de respecte o de cordialitat, encara que els temes de Catalunya per a vostè siguin, tal com ha dit, només aigües menors. President, ja ho sap. Mani i disposi que aquí sempre n’hi ha alguns a les ordres del sol que més escalfa.
