L’U d’Octubre de l’any passat, juntament amb la gent que defensava l’Institut Jaume Balmes de Barcelona, vaig ser un dels primers testimonis de les agressions de la policia espanyola. Visc molt a prop i, al principi, era l’únic periodista. Recordo com vaig intentar enviar les primeres fotografies amb el mòbil i no me’n sortia. Tremolava. Amb el temps hi he pensat molt, sobre això. Per què em va impactar tant? Jo he cobert manifestacions duríssimes al País Basc, amb contenidors cremant i molta violència. He anat a unes quantes cimeres europees envoltades de grups antiglobalització, de vegades molt agressius. He plorat i m’he ofegat amb els gasos lacrimògens dels CRS francesos. I he vist carregar els Mossos bastants cops… Per què em van impressionar tant, doncs, els piolins del referèndum?
Crec que la resposta no està tant en la repressió, sinó en les víctimes. Mai abans no havia vist maltractar gent gran, ni tirar per terra persones visiblement indefenses i en actitud del tot pacífica. Cap persona -insisteixo; persona- no agredeix ancians, ni preadolescents. El respecte pels avis ens l’inculquen de petits i a tots ens horroritza quan algú se’l salta, ni que sigui verbalment.
No sé qui va programar aquells policies, però recordo l’odi dels seus ulls, intensíssim, a través de la visera fosca dels seus cascos. No sabrem mai què van explicar, en tornar a casa. Però potser si s’escolten a si mateixos justificant-se davant d’un jutge, qui sap, tal vegada alguna zona remota del seu cervell els connectarà amb l’educació que la seva mare algun dia els va intentar inculcar. Si passa això mai més no pegaran els que podrien ser els seus avis, encara que siguin catalans.
