El 22 de maig de 1978 naixia el Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC), l’instrument institucional emprat pel govern de la Generalitat per tal d’iniciar la tasca de retornar a l’escola la llengua del país i fer-ho amb uns mestres preparats per a la docència d’aquest idioma i en aquesta llengua. És significatiu que fos, precisament, el SEDEC el primer servei creat per la nova administració la Generalitat restablerta, amb l’arribada del president Tarradellas i amb un govern preestatutari i preconstitucional. Conscients de la persecució de què havia estat objecte el català, la llengua adquiria així una dimensió simbòlica de gran importància, inseparable i essencial en la projecció del futur d’una societat nacional diferenciada, sobretot com a instrument de vertebració, cohesió i identitat de l’escola catalana.
Durant la dictadura franquista, era la Delegació d’Ensenyament Català, la ja històrica i per a molts de nosaltres enyorada DEC, qui mantenia l’ensenyament de la llengua, remant contra el vent. Es tractava de l’organisme, vinculat a Òmnium Cultural i que actuava a les catacumbes, que organitzava arreu del Principat les classes de català per a adults, per on tants i tants milers de compatriotes van aprendre a escriure la seva llengua, la mateixa que els havia estat negada a l’escola. A partir de 1978, però, els mestres clandestins esdevenien oficials i l’ensenyament del català era preceptiu per a tot l’alumnat, com a assignatura obligatòria. I si bé el 2006 el servei deixà d’actuar com a tal, l’esperit i l’herència del SEDEC ha amarat tota l’actuació dels mestres compromesos amb el país i la qualitat i modernitat de la seva escola, mitjançant una escola catalana en llengua, actituds i continguts. Aquells primers anys, era urgent de formar el primer professorat de català a l’escola bàsica i també de fer entrar la llengua a secundària, mitjançant la idoneïtat dels mestres de català de la històrica JAEC, la universitat i la diputació de Barcelona. El nou organisme assumí també la funció de coordinar els cursos de reciclatge impartits pels instituts de ciències de l’educació de les universitats catalanes, tasca que, el 1982, va arribar al màxim de mestres formant-se de manera simultània: 18.450.
Al llarg de 28 anys d’existència hi han passat més de 400 professionals, arreu de Catalunya, entre els quals es troben noms com la presidenta del Parlament Carme Forcadell; la batllessa de Badalona, Dolors Sabater; el cantautor Josep Tero; escriptores com Dolors Alibés; sociolingüistes com Jordi Solé Camardons i professors universitaris com Narcís Garolera, Joaquim Arnau, Joan Parera, Àlex Alsina o Aurora Bel. El SEDEC va tenir quatre caps de servei: Sara Blasi (1978-80), Margarida Muset (1980-84), Joaquim Arenas (1984-2003) i Pere Mayans (2003-06). Milers de mestres i professors van beneficiar-se de la tasca del SEDEC ja que era aquest servei qui conduïa la nacionalització lingüística del sistema educatiu no universitari. Tot el procés d’immersió lingüística a l’escola, la renovació pedagògica en la concepció i les maneres de procedir a l’ensenyament del català i en català, així com altres projectes capdavanters són obra del SEDEC, com ara l’atenció pionera cap als alumnes nouvinguts, procedents de la immigració, o bé els projectes lingüístics de centre. Quaranta anys després és de justícia fer-ne memòria per lloar la tasca ingent que van menar els seus responsables, els que hi treballaren i els que van formar-s’hi per tornar a la llengua la dignitat, el coneixement i l’ús que li havien estat negats per part d’aquells que sempre han negat la cultura i la llibertat, ahir i avui.
