Reconquesta d'Espanya a la veneçolana

La «veneçolització» ja està en marxa i apunta cap a una «dictablanda monàrquica», per als que es quedin

La Veneçuela del futur no és a Amèrica, sinó a Europa. Més concretament, a la Península Ibèrica. Aquest és el futur d'Espanya, al pas que va. No sota la marca de «República Bolivariana», perquè a Espanya no funcionen ni les repúbliques ni els independentistes, sinó amb alguna fórmula més creativa, més digna de la «Madre Patria», els cinc-cents mil milions de castellanoparlants i la nació més antiga del planeta Terra i de la galàxia.

 

La «veneçolització» ja està en marxa. El tret de sortida ha estat teatral, grandiós, en la més brillant tradició madrilenya: acusar Pedro Sánchez d'alta traïció. Més bèstia, impossible: van a tot o res.

 

Sánchez juga a un joc estrany, molt intel·ligent, molt boig o molt desesperat, qui sap. Ha comprat una petita moto catalana, avariada i sense benzina, però carregada de contradiccions, com si fos el cavall de Troia. Ja s'han llançat a matadegolla. Gran manifestació populista a Madrid, amb els altaveus a tota castanya, per començar l'operació tan desitjada: l'assalt a la Moncloa. Els convocants són el triumvirat de mascles de la dreta hispana, triple i una, inflada de patriotisme i dopada de testosterona: Casado, Rivera i Abascal, amb Aznar movent els fils.

 

Aconseguiran un gran èxit de públic? A saber. No importa massa, això ja ho solucionaran els mitjans addictes, a base de «fake-periodisme». La qüestió és fer el primer pas: el dissabte 9 de febrer comença la reconquesta d'Espanya, perquè això de Veneçuela els ha posat catxondos i tenen pressa, molta pressa.

 

Estan decidits a arrasar, sense manies. Ara o mai. L'excusa és el famós «relator», com podria ser el llibre de Sánchez o qualsevol fotesa. No importa tampoc: dominen el relat i dominen els mitjans que el difondran obsessivament a partir d'ara. Traició, humiliació, rendició... rimen amb sedició i amb rebel·lió. Van bé, i millor que aniran, perquè a can Sánchez hi ha senyors feudals amb molts nervis i moltes ganes d'abraçar-se a la bandera rojigualda de cara a les eleccions.

 

Se'n sortiran? Qui sap. Però les coses més aviat tendeixen a l'empat, a les victòries justetes i confuses. Catalunya no es rendirà, per molt masegada que estigui. Espanya sencera tampoc no es llançarà als seus braços, perquè hi ha moltíssima gent amb prou seny. I l'empat serà de mal gestionar per als líders providencials que s'han llançat a la cavalcada final, fent mèrits perquè Trump els assenyali amb el dit o amb un tuit.

 

 

Després de les eleccions de primavera, de la miserable farsa del judici i de les probables eleccions de finals d'any, hauran de fer un gir estratègic. Ho decidiran en funció de com els hagi anat el cop d'Estat a Veneçuela, que en els mesos vinents serà el mirall de la política espanyola: una metròpoli emmirallant-se en la seva antiga colònia, «vivir para ver», que diuen. I a l'ombra de Trump, el trumpisme i tots els populismes (segurament, neo-feixismes) que Europa està covant.

 

Aleshores vindrà el moment de glòria que està esperant un personatge amagat rere els cortinatges de l'Estat. Serà l'hora del gran pacificador, del gran patriota, el pare de la pàtria hispana, que somia amb superar o almenys igualar l'aura del seu pare: Felipe VI. És la peça que falta per a la gran restauració patriòtica. Aznar no és monàrquic, però prou pragmàtic per saber que necessita una corona i una bandera si vol rematar la seva gran obra: la reconstrucció de l'Espanya franquista, una mica tunejada. Felipe VI tindrà un paper en el guió de la «nueva España» que s'està escrivint a Madrid, inspirada en el cop d'Estat i la invasió de Veneçuela. L'exemple del seu pare Juan Carlos I, del seu besavi Alfonso XIII i del «abuelo Paco» segur que pesen en les seves cavil·lacions... o el dels parents grecs, que van acabar a l'exili.

 

Tanmateix, hi ha un petit inconvenient. La reconquesta d'Espanya es basa en la rendició de Catalunya, en la sistemàtica destrucció dels anticossos que Catalunya aporta al sistema polític i econòmic madrileny... I en el que facin els (pocs?) espanyols i espanyoles que no vulguin apuntar-se a una mena de «dictablanda monàrquica», permissiva en aspectes socials, radicalment liberal en economia i ultrapatriòtica... Aquest és -diria jo- el terreny de joc abans del proper incendi, que no serà a Veneçuela...

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?