Recicla com jo

"Encara és hora que algú m'expliqui per què he de tenir quatre cubells de brossa a casa per regalar matèria primera perfectament neta, separada i classificada a una empresa"

Fa un parell d'anys vaig llegir una notícia que em va deixar força descol·locat. L'Ajuntament de Barcelona estava molt preocupat pel "robatori" de paper i cartró dels contenidors de reciclatge. Es veu que la crisi era tan bèstia que l'empresa contractada per recollir la brossa estava plantejant-se posar mesures "anti-robatori" als contenidors. Un mecanisme rebuscat per evitar que la gent pogués treure els papers de dins. La primera pregunta era lògica: "Per què nassos algú vol emportar-se cartró i paper d'un contenidor? Gent malvada, potser. Personatges que odien la mare terra i volen evitar que Ecoembes, amb tota la seva bonhomia i grandesa, ajudi al planeta a sobreviure una generació més. Però resulta que estava equivocat. Els lladregots de cartró no eren persones disposades a cremar paper a la muntanya o a enterrar-lo per malmetre els boscos i els aqüífers. Eren i són gent que el ven a un drapaire perquè ell, posteriorment, el vengui a una empresa que necessita paper com a matèria primera. És a dir, tot de gent que recicla com es feia abans. No com ens han dit que s'ha de fer ara. Perquè el cartró i el paper que llencem val diners. I si aconsegueixen acumular prou tones, val molts diners. No és un pinyol d'oliva. És matèria primera.

Recordo, quan era petit, anar a una deixalleria del Garraf quan tota aquesta cosa del reciclatge no estava de moda. Allà vaig comprovar, fascinat, com l'empresa que gestionava la planta separava diligentment el plàstic (i els diferents tipus de plàstic), el vidre i el paper per poder revendre'l. Per fer-ne diners. Perquè el plàstic, el vidre i el paper tenen un preu i reciclar-lo genera riquesa. No es recicla per altruisme, sinó perquè comporta un benefici directe. És més, potser alguns de vosaltres heu recollit llibres vells i revistes quan éreu petits per portar-ho al drapaire. O potser encara recordeu d'anar a la botiga del barri i tornar envasos de vidre a canvi d'unes pessetes. Doncs mira, estàvem reciclant quan encara no ens obligaven a fer-ho. Ei, i no calia que ens obliguessin! Perquè ens pagaven un preu just per retornar matèria primera a les empreses i fàbriques. Resulta que ara no els cal pagar-nos res per reciclar. Perquè han plantat al nostre cervell la idea que hem de separar la brossa a casa i donar-ho tot ben seleccionat i mastegadet a l'empresa que recicla. Ara el reciclatge és una obligació moral, i no un intercanvi just entre el consumidor i l'empresa que necessita el paper i el plàstic i el vidre que comprem. És més, si se'ns acut ficar la mà al contenidor per treure-hi la capsa de cartró que acabem de ficar-hi, estarem ROBANT. I com sabeu perfectament, només es pot robar allò que té valor. És més, la utilització del nostre sentiment de culpa és tan descarada que fan campanyes renyant-nos perquè fiquem bombetes en el contenidor del vidre. Ens renyen! Perquè clar, si ens equivoquem i llencem una paella al contenidor dels envasos han de separar-ho abans de poder vendre-ho als seus clients.

 

Jo reciclo. Sí. Quan la roba del meu fill gran li va petita, la guardo per quan pugui fer-la servir el seu germà. Em preocupo per fer un consum responsable. Utilitzo ampolles de vidre, no de plàstic. No faig servir paper de plata, sinó tuppers que puc utilitzar mil vegades. Baixo a Barcelona en tren i em moc en transport públic per la ciutat. Les joguines que ja no fan servir els nens, les dono. I porto les meves bosses de roba quan vaig a comprar. Però encara és hora que algú m'expliqui per què he de tenir quatre cubells de brossa a casa per regalar matèria primera perfectament neta, separada i classificada a una empresa que, com és lògic, la vendrà als seus clients. Per què he d'acceptar que la meva brossa és propietat d'algú i que no es pot "robar". Abans, fa anys, quan les coses es deien pel seu nom, un grup de treballadors separava diligentment tota la brossa per reciclar-ne el plàstic, el vidre i el paper. He de donar l'enhorabona al geni que va tenir la idea de canviar aquest grup de treballadors assalariats per un exèrcit de ciutadans que, ara, fan la mateixa feina, gratis, a casa seva.

 

Comentaris