Si pensem en el nivell de benestar, la qualitat de vida que pugui tenir la ciutadania d’un país o en la competitivitat i la productivitat del seu teixit empresarial, ràpidament hom posa la vista o, millor dit, hauria de posar la vista en matèries com la tecnologia, la recerca o la innovació. D’aquí que es digui que els indicadors d’aquests conceptes indiquen el grau de progrés que pugui tenir un determinat país.
D’altra banda, es pot afirmar també que les patents evidencien la capacitat innovadora d’un país i l’aposta que es fa en un àmbit tan destacat com és el de la innovació. Per tant, es pot afirmar que un nombre elevat de patents anual o una inversió considerable en recerca i desenvolupament són sinònims de competitivitat, progrés i futur per a una societat nacional.
A Europa, hi ha països com Finlàndia o Suècia que inverteixen en recerca i desenvolupament (R D) una quantitat una mica superior al 3%, respecte al seu PIB. El que suposa que siguin referents per a la resta de països del continent. Per a Catalunya, òbviament, també. D’aquí que s’hi emmirallin i intentin veure i analitzar com s’ho van fer aquests països per deixar de banda el model econòmic tradicional en el qual es basava la seva economia i adoptar un nou model econòmic basat en la innovació, les noves tecnologies…, en definitiva, els sectors d’alt valor afegit.
Coneixem perfectament la situació econòmica complexa en la qual ens trobem. Els diaris en van plens cada dia. Els nostres sectors tradicionals, on se sostenia la nostra economia, ja no tiren prou del carro. Ens cal un canvi. Per això, cal apostar per la recerca, la innovació, la investigació… Però, és possible? En quin nivell ens trobem hores d’ara?
Un dels darrers estudis publicats al respecte -per la fundació Cotec- revela que Catalunya destina el 1,48% del seu PIB a la R D. Un percentatge que, ni tan sols, ens fa ésser líders en R D a l’Estat. Madrid amb 1,93% i Navarra i Euskadi ens superen en aquest transcendental camp. A nivell estatal, la mitjana se situa en el 1,27%. Unes xifres, en tots els casos, que estan força allunyades de la inversió que els països capdavanters en aquest àmbit realitzen.
Respecte a les patents, de les quals podria dir-se que mesuren el nivell investigador, el Principat sí que es troba en una situació millor a nivell estatal. Catalunya aglutina el 30% dels invents en explotació de l’Estat. I una altra dada a tenir en compte en aquest àmbit és que, al 2007, el 94% de les 713 patents sol•licitades van ésser concedides. Molt per damunt de Madrid i el País Valencià. Tres territoris que sumen el 60% de les patents estatals.
El nostre sector tradicional és difícil que remunti. Ens calen alternatives que liderin la revolució econòmica. Les patents, la recerca i la innovació, juntament amb la tecnologia, podrien agafar aquest paper. Podrien erigir-se com els nous eixos econòmics del nostre país. Àmbits potents i consolidats que lideressin, fossin el pal de paller on se sostingués l’economia catalana. Ara bé, cal dur a terme aquest canvi, cal apostar pels substituts de manera clara i evident. Les dades, de moment, no ho indiquen. Si ens comparem amb la resta de territoris de l’estat, la situació és bona. Líders en patents i, pel que fa a R D, ubicats en l’escamot capdavanter. Però, si la comparativa és amb la resta de països europeus, hom s’adona que referents com Finlàndia estan molt lluny.
Cal, per tant, que comencem a posar fil a l’agulla. Si més no si volem que aquests camps esdevinguin fonamentals en el nostre futur col•lectiu.
