Rebentar la Diada en 24 hores

"No hi haurà diàleg amb els amos de l'Estat espanyol fins que no ens fem respectar"

No han deixat passar ni 24 hores de la Diada i ja hi tornem a ser. El dimarts tots al carrer, a escriure pàgines èpiques de la història universal, i el dimecres arriben les rebaixes, les misèries i el caos habitual.

 

De sobte, algú es treu del barret un conill: un espaterrant acord al Congreso per «instar» -un verb que en el fons no vol dir res- un diàleg sense límits entre Catalunya i Espanya, però dintre del marc de la llei. L'espanyola? No, home, no: ho pactem així, sense concretar, perquè si volem ens acollim a la llei de Tailàndia. Ah... I a sobre, patrocinat pel PSOE i PDeCAT, amb el vot favorable d'ERC, poca broma, i és de suposar que també amb la simpatia de Podemos i algú més. Quan aconsegueixes aturar la taquicàrdia i les emocions contraposades, resulta que l'invent es va desinflant en poques hores i finalment acaba en no-res.

 

Hi ha quatre partits competint per vendre'ns una moto: PSOE, PDeCAT, ERC i Podemos, i un cinquè, el PNB, jugant al pòquer i escombrant sempre cap a casa.

 

Dos partits volen que la moto s'estavelli, esclati en mil bocins i deixi tantes víctimes com sigui possible: PP i Ciudadanos. El seu somni és l'Hiroshima de Catalunya, a veure si deixem d'emprenyar, ens rendim i ens dissolem d'una punyetera vegada. Els de la CUP, per la seva banda, no estan disposats a comprar ni vendre cap mena de moto: tenen una petita furgo i van per lliure. A més, hi ha els poders que controlen l'Estat espanyol: judicial, militar, policial, econòmic i mediàtic. Tenen diners, lleis, armes, mitjans de comunicació i dominen l'opinió pública espanyola: han segrestat Espanya i no estan disposats a cedir ni un mil·límetre. Després tenim els verinosos efectes del virus del franquisme, la decadència del règim del 78, l'agonia de la monarquia borbònica, els populismes, els neofeixismes, els ostatges en forma de presos polítics i exiliats, una Europa que no sap on va...

 

Quina moto és aquesta? No ho pot dir ningú, perquè en el fons la moto no existeix. El que importa no és la moto, sinó qui la ven i qui s'apunta l'èxit de vendre-la, encara que no vagi enlloc.

 

No hi ha moto. No hi haurà diàleg amb els amos de l'Estat espanyol fins que no ens fem respectar. No cediran ni afluixaran. Les sentències seran tan aberrants com venjatives, per escarmentar els catalans tres-cents anys més. I com a molt, com a molt, després de la rendició i submissió, potser, potser, hi pot haver algun petit premi de consolació, una mica de maquillatge per fer més digerible la derrota.

 

 

D'això van l'oferta d'Ana Pastor o els jocs de mans de Pedro Sánchez o els tripijocs de la política catalana: de teixir la teranyina de la qual no en sortirem mai més. I aquí, a Catalunya, sempre trobarem veus optimistes que ens diran que almenys tenim algunes bases per arribar a acords. Per exemple, que coincidim a fer un referèndum a partir del prefix «auto». Autogovern? Autodeterminació? Autobús? Autogol? No importa: «auto» és el 50% i és millor que res.

 

Però la moto fantasma continua el seu viatge: bones paraules que ens parlen de diàleg, de desinflamar, de construir confiança, de reconèixer alguna coseta simbòlica, de repartir millor alguns calerons, de ser una mica menys bèsties amb els presos i exiliats...

 

És cert: qui no dialogui, o almenys ho faci veure, està mort davant dels poders d'Europa. Però això és una cosa i una altra és anar construint la moto que, tard o d'hora, ens posaran davant dels nassos: catalans, catalanes, hem arribat fins aquí, això és el que hi ha i s'ha acabat la festa. És la sospita, el temor que tenim: ens acabaran venent una moto atrotinada, inservible, per fascicles i ens regalaran dos caramels per endolcir l'oferta. «Hay lentejas, o las tomas, o las dejas».

 

I d'aquí a quinze dies, vinga, sortiu al carrer per commemorar el Primer d'Octubre i plantar cara, desafiants, senyeres i estelades al vent, directes cap a la victòria final...

 

Comentaris