Més greu que apunyalar una persona és posar urnes a disposició dels ciutadans, segons el Codi Penal espanyol. Té molt més càstig limitar (o només intentar-ho) el poder de les elits madrilenyes que no pas l’agressió mortal, premeditada i per diners d’un assassí a sou. Per això aquesta societat s’arrisca al trauma intergeneracional que suposa que als seus representants legítims els condemnin a penes que sumaran dècades pel delicte de rebel·lió.
L’instrument de la rebel·lió té una llarguíssima tradició a Espanya. Tanta, que és l’excusa que ha fet servir el poder de Madrid per executar des del general Moragues, el 1715, fins al president Companys, el 1940. Des del punt de vista de l’Estat -i al marge dels règims polítics concrets- la rebel·lió és un supòsit a esclafar sense miraments i amb la màxima capacitat d’exemplarització. De fet, no és un delicte individual. Es tracta d’horroritzar amb les represàlies tots els que puguin simpatitzar amb el moviment polític a reprimir.
Tot plegat, evidentment, molt lluny dels conceptes de ciutadania i democràcia. Justament el que ha motivat la revolta pacífica i democràtica que ha acabat deixant dos milions llargs de catalans a mercè d’un Estat que es vol venjar d’ells. Per això calen lideratges nous i una estratègia compartida.
