Realpolitik

"Hi ha malpensats que diuen que aquesta paradoxa està fora de l'abast intel·lectual del principal negociador, Rufián. Segurament, però no és un problema intel·lectual sinó moral"

Els aplaudiments dels diputats/es d'UP al rei, la reina i les infantes a l'apertura de la XIV legislatura va ser una mena de classe pràctica de Realpolitik, impartida pel conegut professor Otto von Bismarck, bé que a escala domèstica i espellifada, de tan espanyola. L'escenificació de la crua raó d'Estat, encara que sota vels de pompa i circumstància una mica "casual" i postmoderna. Fins i tot Garzón aplaudia amb les seves comunistes i ministerials mans.

Pablo Iglesias aplaudia amb desgana però aplaudia, preguntant-se com havia arribat fins aquí. "Degenerant", que deia Belmonte, el torero dels acudits. El gir d'Iglesias és l'epitafi de l'"esquerra de debò", el seu retorn a la casa del pare, el règim del 78, la Constitució "que ens hem donat entre tots". Primer, els pares, després els fills pròdigs, un cop passat l'acne juvenil esquerrà, quan somniaven substituir al PSOE com força hegemònica de la revolució que mai va arribar. I ho va fer de la mà d'aquest mateix PSOE, com servent menor de la glòria borbònica. La Realpolitik ha substituït la política ideal dell carrer 15M. L'Estat, Espanya, està per damunt de les ideologies polítiques. Queda rubricat per a les futures generacions amb els fervorosos aplaudiments al Rei, la seva consort i les infantes. I de miracle que no hi hagi aparegut la mascota per a ser aplaudida. Ho hauria sigut.

L'única oposició republicana ha estat escenificada per les minories nacionals. Com podrà digerir-ho l'esquerra espanyola és assumpte de la seva incumbència. L'interessant aquí és l'impacte d'aquests fets a les tres comunitats afectades.

El solemne rebuig a la Monarquia arriba una setmana després que ERC acceptés l'arbitrària imposició de la JEC d'arrabassar l'escó al MHP Torra, amb l'argument que la desobediència simbòlica és estèril, que està buida. Pocs exemples en vénen al cap d'un gest més buit i estèril que informar el món que 30 diputats/des d'un total de 350 troben la monarquia poc del seu gust i fora de temps i de lloc.

ERC rebutja la forma d'Estat, però dóna suport al govern que defensa aquesta forma d'Estat. Els hipotètics aliats a casa seva, PSC i Comuns, tots fervorosos monàrquics, li tomben la Llei Aragonès. El seu únic aliat, tant al fracàs parlamentari com a l'acte estèril antimonàrquic, JxC, és l'única força amb qui ERC no vol tenir res a veure, ni tan sols compartir grup parlamentari amb l'excusa dels diners. La política d'aliances d'ERC sembla dels germans Marx.

El desconcert rau en el resultat de la tàctica "gradualista", consistent en investir el govern del PSOE/UP de franc i estabilitzar Espanya per a una estona a canvi d'una fantasmagòrica taula que no negociarà res perquè el que es vol negociar no es pot sotmetre a referèndum i el que es vol sotmetre a referèndum no es pot negociar. Hi ha malpensats que diuen que aquesta paradoxa està fora de l'abast intel·lectual del principal negociador, Rufián. Segurament, però no és un problema intel·lectual sinó moral. Ell sap perfectament que la taula és inútil. Del que es tractava era de fer-la realitat com fos, com un fet consumat. Realitat de la bona, de la Realpolitik.

 

ERC va donar suport a in extremis el govern per tal d'evitar unes eleccions que temien adverses i que els deixarien sense possibilitat de simular la seva falsa voluntat d'independència. Unes eleccions que al cap i a la fi s'han vist obligats a acceptar a causa de la crisi que ells mateixos van provocar amb la seva covardia davant un òrgan menor de l'Estat. Però el fet consumat només s'imposa quan es té la força política real d'imposar-ho; si no, t'empasses el que hom t'ordena i quedes amb la rereguarda al descobert. Tothom ha pogut veure a plena llum del dia la falsedat del discurs pseudoindependentista d'ERC, el que va fer valer a les darreres eleccions.

No van aconseguir impedir unes eleccions que fa un mes i mig Joan Tardà demanava en tons quasi apocalíptics, com si, en no convocant-les, el President Torra estigués atemptant contra els drets universals dels pobles. Doncs, amb tants encerts, ells mateixos veuen el futur fosc, raó per a la qual han començat una precampanya electoral, recordant a la gent que fa anys, decennis, que són independentistes i que han sigut sempre els indiscutibles campions de la unitat independentista, fins i tot, i per generositat i altura de mires, amb la púrria falsament independentista de l'"espai convergent" i el 3%. Però l'opinió pública, encara que vel·leïtosa, "qual piuma al vento" porta molt malament l'engany i l'estafa, i la seva confiança és com el famós mirall, que un cop trencat, no es pot reconstruir i si ho fas, et tornarà una imatge fragmentada i ridícula.

 

Comentaris