Per raons de feina, fa mesos que m’estic a Berlín, investigador invitat a un Institut Max Planck. És difícil trobar a Europa un ambient més cosmopolita que el d’un Institut Max Planck—més obert, més informat, amb una concentració tan extraordinària de gent intel·ligent i amb un bagatge intel·lectual formidable. La situació política a Catalunya no els interessa gens, o els incomoda. De fet, sé que col·legues alemanys amb qui tinc un tracte cordialíssim, eviten treure el tema. El mateix passa amb professors i grans amics francesos. De París i Berlín estant, fer trencadissa d’un estat europeu és incomprensible. Ells ignoren què és Espanya avui, com retornen les forces de l’Espanya integrista i intolerant; la manipulació política de la justícia; l’abast de la irracionalitat encastada en l’aparell de l’estat; l’absurditat del muntatge autonòmic; els privilegis fiscals bascs i madrilenys (aquests derivats de la sobreinversió estatal) i els consegüents greuges econòmics que pateix Catalunya; el fet que la Constitució consagri llengües de primera divisió i llengües de segona. Els meus amics de l’Observatoire de Paris i del Max Planck de Berlín, gent llegida i enormement intel·ligent, ignoren tot això — però no pensen pas tenir una percepció equivocada d’Espanya. S’han quedat amb la imatge simpàtica i d’èxit de l´Espanya de la Transició, amanida amb el progressisme costumista i mediàtic de Zapatero i Almodóvar.
Hi pensava tot llegint que l’Assemblea Nacional Catalana demana als partits sobiranistes que es comprometin a sol·licitar “l’empara” del Parlament Europeu per garantir la celebració de la consulta. Cal que els partits conjuntament demanin l’empara, i tant. Tanmateix, també cal que els partits, i l’ANC, no es facin il·lusions. Bloquejada la consulta per l’Estat espanyol, el Parlament Europeu no serà el desllorigador. Les declaracions reiterades per Barroso deixen pocs dubtes sobre la opinió dominant a les institucions europees, que probablement reflecteix la visió que domina la opinió pública dels principals estats. L’estatus quo a dia d’avui juga a favor d’Espanya. L’ideal d’una Europa democràtica respectuosa dels drets de les minories nacionals és poca cosa davant d’interessos econòmics, els acords entre estats, i la inèrcia de la burocràcia europea—especialment si la minoria no és massacrada. Felipe González parla d’això quan diu que la independència és impossible. Catalunya, li sembla, està condemnada per la Realpolitik de les relacions internacionals.
Passa sovint que allò que ens pot condemnar és allò que ens ha de salvar. Catalunya només pot tenir èxit si empra la seva força. Quina? La seva força prové del mal que prendria Espanya (i de retruc l’euro), si ens portés fins a l’escenari catastròfic—perquè Espanya amb el nivell de despesa actual i sense Catalunya no és viable. Catalunya ha de fer saber a Europa que accepta el bluff espanyol, que s’estima més ser un estat pobre i pària que continuar atacada, insultada, i pagant la disbauxa espanyola. Si això passa, la Realpolitik europea, que no es pot permetre la fallida de l’Estat espanyol, l’obligarà a fer concessions. I aleshores sí, haurà arribat l’hora que els polítics catalans demostrin el que valen.
