Dilluns passat vaig escriure un article en què intentava mostrar la meva simpatia cap a Carretero i Reagrupament i va passar una de dues coses: o no em vaig saber explicar prou bé o hi ha lectors que no saben llegir articles. Em permetré la immodèstia de pensar que hi ha persones que, com va dir-me un amic, són com els gossos de Pávlov, que quan senten la campana ja els ve la salivera. Hi ha lectors, doncs, que entren a llegir un article meu i ja pensen que atacaré qualsevol opció que no sigui Convergència. Tant és el que escrigui perquè ells no veuran més enllà dels seus prejudicis, la seva ment funciona amb links preconcebuts. Francament, és molt avorrit escriure si no pressuposes que t’adreces a persones amb uns mínims d’intel•ligència.
No vaig veure, en canvi, ni un rastre d’aquesta actitud sectària a la primera assemblea de Reagrupament, aquest dissabte. Vaig assistir a la primera part i en vaig tenir prou per veure l’esperit aglutinador de la direcció d’aquesta formació. De fet, un dels ponents, davant d’algun xiulet adreçat als simpatitzants de Convergència i d’Esquerra, va advertir que aquests partits també tenen molts seguidors patriotes. “No ens confonguem d’enemics”. Jo hi afegiria que tots ells són necessaris per assolir l’objectiu de Reagrupament. Això és el que jo volia dir quan, dilluns passat, vaig titllar “d’imbècils” tots aquells que creuen que, en el tema nacional, CiU i PSC són el mateix. És veritat que hagués pogut utilitzar un adjectiu més suau, però també ho és que llavors la meva definició hagués estat molt menys exacte. Aquesta nova opció política pretén que el Parlament iniciï el procés cap a la independència. Doncs bé, els seus seguidors haurien d’entendre que això no podrà fer-se mai amb el suport del PSC sinó amb el de Convergència i el d’Esquerra. També haurien d’entendre que no tots siguem capaços de confiar cegament en un grup de persones que tot just comença. Ells diuen que la independència està a tocar i que no tenen por. Quina sort! Malauradament, jo no veig gens clar que la independència estigui a tocar i sí que tinc por. Por d’una reedició del tripartit. Primer fem que Artur Mas sigui president i després ja el criticarem quan l’haguem de criticar, i d’aquí a 4 anys i escaig ja decidirem què votarem. Aquesta és la meva opció, però em sembla fantàstic que hi hagi gent que ja d’entrada confiï en Reagrupament. A mi, com a molts, encara se m’han de guanyar.
Llegint els comentaris de l’article de dilluns passat, vaig veure que alguns dels seguidors de Reagrupament no han entès res sobre la formació a què donen suport. En els discursos de l’assemblea, en canvi, vaig captar la voluntat de treballar per convèncer la gent, vaig captar la combinació de decisió i d’humilitat que cal tenir quan un comença un nou projecte. Ells confien que podran ser l’eina que el país necessita per assolir la llibertat, però són prou intel•ligents per saber que de cap manera podran arribar-hi tot sols. Per això no es dediquen a veure enemics allà on hi tenen els amics. Molts independentistes no votarem Reagrupament en aquestes properes eleccions, però no crec que cap d’ells li vulgui mal. S’ha de ser molt mesquí per estar en contra de la il•lusió.
