Joan Carretero i dotze membres més de la direcció de Reagrupament han dimitit. Es van aixecar de la taula deixant plantats els altres quatre perquè no s’hi posaven d’acord. Sempre som pocs i malavinguts. Quan jo deia que votaria Convergència perquè després d’aquests anys de misèria em refiava més d’un projecte sòlid que no pas d’un experiment, volia dir exactament això. I no vull jugar al “jo ja us ho deia”, seria fer trampa perquè comparteixo la decepció, perquè el que ha passat em sap molt de greu, perquè vull que s’arregli, perquè crec que és imprescindible que s’arregli, perquè m’agradava molt que tanta gent estigués il·lusionada, perquè no ens podem permetre que tants independentistes no vagin a votar, i perquè al final, sempre és gràcies al risc que corren els valents que el món té l’oportunitat d’avançar. Per tant, no és un “jo ja us ho deia”, però sí que espero que ara els reagrupats entenguin una mica més la prudència de molts de nosaltres davant d’una formació que encara no ha pogut demostrar res.
Segons la versió dels pocs que s’han quedat -caldrà veure què diuen els dimitents-, Carretero volia establir un reglament per la configuració de les llistes electorals que anava contra els estatuts votats pels associats. Els quatre revoltats no ho volien acceptar de cap de les maneres, i amb el pretext de voler defensar el partit, l’han sacrificat. Clap, clap, clap. Ells diuen que el que han fet és defensar el text base i l’opinió majoritària de les delegacions territorials de l’associació, que segons ells, es mostraven contràries a la iniciativa de Carretero. Però ni que això fos així, no crec que als reagrupats els importin més les llistes que la pròpia existència de Reagrupament. Perquè Reagrupament és Carretero. I la mostra és que una esclafant majoria de la direcció ha marxat amb ell. Se li han volgut pujar a les barbes i ell no s’ha deixat. Ha fet bé. De tota manera, crec que ha caigut en el seu propi parany. Hi ha un problema de base en aquesta associació i és la de voler-se passar de progre. Tot això de voler donar tant de protagonisme als militants, això que ells anomenen regeneració democràtica, té molts perills. És insolvent, dificulta la presa de decisions, i més encara en un projecte que pel fet de ser tendre i embrionari està obligat a ser resolutiu. A la Roma republicana, en èpoques d’extrema gravetat, el Senat designava un dictador durant un període curt de temps perquè arreglés el merder. No vull dir que Reagrupament hagi de tenir un dictador al capdavant, però si una jerarquia definida i respectada. Endevino que el problema va molt més enllà de si les llistes s’havien de fer així o s’havien de fer aixà, el problema, com sempre, és de vanitats confrontades. Si tothom té el mateix poder acaba passant que tothom vol manar, i llavors, quan hi ha desavinences, no hi ha cap autoritat moral que decanti la balança. Els quatre que s’han enfaristolat no entenen que Carretero, a diferència d’ells, no és intercanviable. Si ho entenguessin, haguessin dimitit en comptes de deixar marxar l’ànima i el cos de l’associació. Però no, i en nom de Reagrupament s’han carregat Reagrupament. Ahir, TV3 deia que la nova direcció encara pot jugar la carta de Joan Laporta. Si els que s’han quedat pensen que a Joan Laporta podran anar a explicar-li mandangues puristes d’estatuts i d’assamblees, si es pensen que Joan Laporta no pretendrà fer valer el seu lideratge perquè Reagrupament no esdevingui un galliner amb massa gallets, si es pensen que Joan Laporta no s’atrevirà a demanar la dimissió d’un grup de persones en les quals ja no confia, és que no saben qui és Joan Laporta. Jo si fos ells, aniria ara mateix a suplicar-li a Carretero que tornés.
