Reaccionem?

"Han passat 15 anys des que es va fer l’intent de l’Estatut, i ni hem estat capaços de garantir la prosperitat dins d’Espanya, ni sabem com ho hem de fer per sortir d’Espanya"

Es poden fer moltes teories per explicar com és que al País Basc, nació històrica amb majoria absolutíssima nacionalista, no s’ha engegat els darrers anys un procés independentista com el català. Les circumstàncies, aparentment, hi convidaven: la citada majoria política, robustíssima, del 67% del vot (PNB+EH Bildu); la desaparició d’ETA, que objectivament era un fre per a qualsevol estratègia de front ampli sobiranista; l’oportunitat de sumar amb el procés català i generar-li a l’estat un segon focus d’inestabilitat que augmentés les possibilitats d’èxit, i més tenint en compte l’aluminosi evident del Règim del 78... Però per moltes teories que formulem sobre la quietud basca d’aquests anys, sempre acabarem anant a petar al mateix lloc: la societat basca té garantida la prosperitat dins d’Espanya. Té els interessos materials ben coberts, a tots nivells: des de la renda familiar disponible fins a la cobertura social de l’estat del benestar (despesa per habitant en salut, educació, etc), passant pels factors claus de desenvolupament econòmic futur, com ara les infraestructures. El concert econòmic ha donat a la societat basca el control sobre el seu present i futur econòmic, cosa que li permet una estratègia tranquil·la de nation building de cara endins en temes com ara l’euskera, que amb marxa lenta però segura, no para de progressar. L’Estat, a més, no es fica en els seus assumptes. Madrid, el Madrid del poder, té digerida l’excepció basca. 

Catalunya, en canvi, viu en un estat d’excitació i agitació política permanent des de fa 15 anys, quan va prendre consciència que, amb les actuals regles del joc, no té garantida la prosperitat dins d’Espanya. Ni la prosperitat econòmica, ni la social, ni la lingüística i cultural. Catalunya no només no té el control dels ingressos, sinó que pateix un drenatge fiscal per part de l’Estat que la posa contínuament al límit de les seves capacitats, provocant un estrès insuportable als serveis públics. I, a més, a diferència del País Basc, l’Estat no para de ficar el nas en els seus assumptes. Per això es va fer l’Estatut: no per caprici, sinó perquè a la societat catalana el vestit sorgit de la Transició ja li anava petit fa quinze anys, ja li petaven les costures per tot arreu fa quinze anys.

 

Si la situació ja era insostenible en condicions d’una certa normalitat, ha esdevingut dramàtica quan la pandèmia ho ha sacsejat tot. La Generalitat és avui una administració econòmicament impotent. Té les competències per tancar-te el negoci, però no té els diners per compensar-te les pèrdues. Té les competències per combatre sanitàriament la pandèmia, però no té els diners per augmentar les plantilles dels CAP i hospitals com seria necessari. Té les competències per obrir o tancar les escoles i per confinar i desconfinar els nostres fills, però no té els diners per baixar els ràtios d’alumnes per classe a la meitat o per proporcionar connectivitat a alumnes i professors com caldria. Els diners que paguem en impostos els ciutadans i les empreses de Catalunya donarien per això i més, però, a diferència del País Basc, els nostres impostos passen per damunt del cap dels nostres governants i volen directament cap a la Hisenda espanyola. I el que passa després amb el repartiment és una autèntica presa de pèl.

La pandèmia ho ha despullat tot, també la ineficiència de la nostra administració i la incompetència d’alguns dels nostres governants, sí. Catalunya és un país estressat i tancat dins d’una angoixant gàbia constitucional on les úniques majories que compten de debò són les que hi ha al Congrés de Diputats. Han passat 15 anys des que es va fer l’intent de l’Estatut, i ni hem estat capaços de garantir la prosperitat dins d’Espanya, ni sabem com ho hem de fer per sortir d’Espanya. El fracàs, per tant, no és dels independentistes, és de tots els catalans, de tots els partits, de tots els sindicats, de totes les patronals. El fracàs és dels que es volen quedar, perquè no han aconseguit que dins d’Espanya ens vagi bé, i també dels que volem marxar, perquè almenys de moment no hem aconseguit tenir la força per fer-ho. A cavall de les dues impotències, fa la sensació que el país tira endavant d’esma, amb el pilot automàtic posat, sense lideratges clars, sense un rumb que uneixi la majoria, sense grans projectes, i també sense poder atendre com cal els que més pateixen. Reaccionem, tots?

 

Comentaris