Tinc gana. Tot just portem una setmana de Ramadà i avui tinc gana. Aclarim-ho: no soc musulmà, però soc a l’Iran, una república islàmica. Aquí la immensa majoria és musulmana (majoria xiïta) i la majoria d’aquesta majoria segueix el Ramadà. Ramazan li diuen aquí, on la Z pren la funció de la D; on la Dona perd la D i és obligada a no mostrar més que una petita Zona del seu cos: la cara, les mans i, com a molt, els peus.
Tinc gana. A casa nostra 300.000 musulmans segueixen el Ramadà i ho faran durant tres setmanes més. Què vol dir això? Doncs que, des que surt el sol fins que es pon, no poden fer coses com menjar, beure, fumar, mentir o practicar sexe. No fumar és bo, no mentir és possible si no parles i no practicar sexe és el pa de cada dia de molta gent. Però menjar i beure… Imagino que no ha de ser fàcil per als musulmans catalans que han de veure la gent beure pel carrer o menjant-se un entrepà o un gelat amb total i lògica normalitat. Però aquí em diuen que precisament aquesta és la gràcia del Ramadà: el sacrifici, demostrar-se a un mateix que és capaç de fer-ho.
Tinc gana. Aquí els restaurants estan tancats durant el dia. Només alguns establiments de fast-food ofereixen menjar i beure al darrera d’una cortina que li atorga un aire de semiclandestinitat. Ningú menja al carrer. Un senyor fuma amagat al darrera d’un cotxe, com la noia que pixa entre cotxe i cotxe una nit de festa a Barcelona. Però és difícil, molt difícil, no beure aigua quan es va tapada amb un xador negre i el termòmetre no baixa dels 35 graus fins les 20:30.
Tinc gana. Nens, malalts, viatgers, embarassades i dones que tinguin la regla no han de seguir el Ramadà. Els qui no són musulmans, evidentment, tampoc. Però jo volia provar-ho, posar-me a la seva pell encara que fos només un dia. M’he llevat a les 10 amb 10 hores de dejuni per endavant. Intento no pensar per no menjar-me l’olla, intento no opinar per no haver de menjar-me les paraules, intento no parlar per no menjar l’orella a ningú, intento no avorrir-me per no menjar-me els mocs…
Tinc gana. La veu del muetzí anuncia la pregaria després de la qual haurà marxat el sol. Tinc gana. La ciutat es va omplint de vida i la gent fa cua per recollir el pa que surt dels forns. Tinc gana. Els restaurants comencen a omplir-se i jo acabo l’article amb la il·lusió que es converteixi en una sopa de lletres i me’l pugui menjar.
