Durant aquests mesos a la recerca d’un govern espanyol, s’ha sentit sovint criticar la posició immobilista de Mariano Rajoy. Durant els últims anys, en debats sobre la qüestió catalana, se li aplicava el mateix qualificatiu, sobretot des de posicions contràries a la independència que anhelaven una contraproposta atractiva. És conegut que, en altres ocasions i per altres motius, se l’ha acusat també de no moure’s, de quedar-se palplantat. Tanmateix, sovint és una apreciació desencertada: té un estil peculiar de governar, aparentment abúlic, però no és en absolut immobilista. De fet, durant els 4 anys de majoria absoluta, va promoure reformes molt profundes, fent que aquella legislatura fos una de les més intenses en aquest aspecte des dels inicis de la transició política.
Aquestes reformes han tingut almenys tres fronts. El primer ha estat el desmantellament de l’estat de les autonomies. No parlo específicament de Catalunya, sinó del model en general. Les reformes legals han atacat allò que dóna sentit a l’autogovern: la capacitat de decisió. Avui, les autonomies l’han perduda gairebé tota en la majoria de matèries. A la gent potser no li sembla, perquè continua havent-hi governs i parlaments autonòmics, però el seu paper ha variat substancialment. S’ha impulsat amb determinació una transició de l’estat de les autonomies a un estat administrativament descentralitzat, que és molt diferent: ara, el govern central fixa les polítiques de manera uniforme i les autonomies les apliquen sense marge significatiu de variació. La maniobra de descrèdit de la solvència de les autonomies –repasseu hemeroteques– impulsada per Montoro a l’inici de la legislatura els va tancar l’accés als mercats financers. Era el que volia: que hagin de dependre financerament de l’administració central per tal que aquesta, a través dels pagaments, pugui condicionar encara més les seves decisions. Recordeu que la nova proposta de FLA pretenia posar com a condició d’accés una modificació dels horaris comercials a Catalunya.
En matèria d’autogovern, no hi ha cap immobilisme: s’ha produït una reculada sistemàtica i molt efectiva de l’estat de les autonomies. I, si no s’han suprimit parlaments autonòmics, ha estat per a mantenir la ficció, davant l’opinió pública, que res no ha canviat.
Una segona reforma ha consistit a delimitar, a la baixa, l’abast de la democràcia i del sistema de drets i llibertats. Ens han governat a través de reials decret-lleis, una manera de saltar-se el rol del Congrés en l’elaboració de lleis i que només és admissible en casos excepcionals. La norma ha estat sostreure al debat parlamentari la determinació de les grans decisions polítiques. Aquesta manera de menystenir la pluralitat democràtica que representa el parlamentarisme s’ha vist culminada amb la negativa de sotmetre’s ara a qualsevol mena de control dels diputats amb l’excusa que és un govern en funcions.
Sumem-hi que s’ha prescindit tantes vegades com ha calgut de les lleis o les sentències judicials que no els convenen o que s’ha impulsar una llei educativa que busca el control de continguts per part del govern central i podrem constatar que el govern de Rajoy no ha estat gens immobilista en aquesta matèria: ha treballat decididament perquè ens habituem i acceptem resignadament una democràcia de baix nivell, aquella que en té prou amb celebrar eleccions periòdiques cada quatre anys, però no creu ni en la separació de poders, ni en el rendiment de comptes ni en la defensa activa del pluralisme (aquí mereixeria un capítol propi el ministre Fernández Díaz amb la llei mordassa, la policia patriòtica, el tractament infrahumà dels immigrants irregulars… però no hi ha espai suficient en un article).
Un tercer front és el model socioeconòmic. D’una banda, l’estat del benestar s’ha vist francament perjudicat amb reculades importants en algunes prestacions socials bàsiques (que, a més, han obligat a executar als governs autonòmics). La crisi ha estat més una excusa oportuna que un motiu cert. D’altra banda, s’ha blocat qualsevol iniciativa de millora en aquest sentit (la pobresa energètica és el cas més emblemàtic però no l’únic). La visió que els poders públics han de retirar-se paulatinament de la protecció social i que aquesta ha de ser substituïda per la capacitat de resoldre’s la vida de cada individu ha anat fent el seu camí al llarg de la legislatura governada per Rajoy. També se’ns ha instruït que l’únic important és tenir feina i que no importa gaire la precarietat d’aquesta.
Al mateix temps, lleis com la reforma elèctrica, la de garantia d’unitat del mercat o la de cambres de comerç han dibuixat un model econòmic supeditat als interessos de certes grans corporacions –no pas totes–, amb un paper marginal i sempre subordinat de la petita i mitjana empresa i amb un consumidor cada vegada més desprotegit. La indemnització a l’empresa responsable del fiasco de Castor i la repercussió del seu cost als usuaris de gas és un exemple il·lustratiu, però fins a cert punt anecdòtic: els canvis per a afavorir uns pocs en detriment de la majoria són de molt més llarg i consistent abast. Cap immobilisme de Rajoy, doncs, a l’hora de concentrar el poder econòmic en certes mans i de privilegiar-les en nom d’una economia competitiva i de la projecció de la Marca España.
En definitiva, qualificar d’immobilista qui impulsa reformes regressives és fer-li un favor. I és enganyar-nos. Per això, que governi Rajoy i el PP és bastant pitjor que no pas que governi un immobilista.
