El passat cap de setmana es va celebrar a Lleida l’Aplec del Cargol, que probablement és la festa multitudinària més orgiàstica i menys fashion que se celebra a Europa. I allí es va presentar el líder del PP, Mariano Rajoy. Aquest home té alguna cosa de tresorer de casino de partit judicial de l’interior de Galícia, d’aquests que fan migdiades de Pare Nostre i orinal, amb bafarada de puro i anís incorporada. Rajoy feia cara de sentir-se molt a gust a l’Aplec: es va arribar a disfressar i tot amb unes ulleres de broma que li atorgaven un aspecte a mig camí entre l’estètica dels Hermanos Tonetti (al Cel siguin) i el seu correligionari castellonenc, Carlos Fabra (correligionari de Rajoy, vull dir, no dels Hermanos Tonetti). Rajoy s’ho va passar bé. El que no va fer, tot i tenir la oportunitat, és rectificar si més no el to de les seves darreres declaracions en relació a les reformes contra la crisi de Zapatero. És cert que aquestes mesures són insuficients? Sí, és cert. És cert que aquestes mesures no van al fons del problema, que té un caràcter estructural? Efectivament. És cert que arriben tard? Sí, sí, sí. Ara: el que no pot fer Rajoy és adoptar aquell to de redemptor dels pobres contra els abusos dels “rics” malvats. Un home amb barba no pot fer d’Evita Perón. No queda bé. El peronisme no va ser una ideologia, sinó un estat d’ànim, i per això se l’imita periòdicament arreu del món. L’objectiu, però, no és repetir el gest més aviat seriós de Juan Domingo Perón, sinó justament el de la segona esposa del polític argentí, la cèlebre Evita. Aquesta dona sempre tenia com una llagrimeta a punt de lliscar pel seu rostre immaculat, i parlava dels pobres com altres parlen de receptes de cuina o de líquid de frens: amb professionalitat. La temptació de fer d’Evita Perón és gran, perquè les rucades sentimentals sempre arriben al fons de la gent de cor senzill. No falla mai.
Fent d’Evita Perón, Rajoy s’està jugant la presidència del govern espanyol. La seva única sortida és convèncer una part de l’electorat que ara vota el PSOE que el centre és ell, i no Zapatero. La carta de la dreta pura i dura que ha jugat Esperanza Aguirre funciona en llocs molt localitzats, com Madrid. A altres contrades sembla que prefereixen emocions menys fortes. El peronisme no és de dretes, ni d’esquerres, ni de centre: és un estat d’ànim, no una ideologia. Rajoy hi vol jugar, o això sembla, i potser no són els temps adequats -falta una mica més de tristor a l’ambient-. Allà ell, escolti.
Avui a Mariano Rajoy volem dedicar-li una peça de Carlos Gardel, que des de que va morir canta cada dia millor. Gardel va ser un ídol de masses a la Catalunya dels anys trenta, però això ja és una altra història digna de cronistes especialitzats. Hi ha una cançó que es diu Cuesta abajo, i que en aquests temps que corren paga la pena d’escoltar. Gardel va morir l’any 1935, entre les darreres espernegades de la crisi del 29 i la remor prèvia a la Segona Guerra Mundial. Temps dolents, molt dolents. Potser per això ens sona tan familiar.
