Tenia 15 anys quan va entrar la Manela Prat, la meva professora de català, amb un radiocasset a la classe. Aquell dia tocaven els clàssics medievals i renaixentistes catalans. Ens va posar un CD de Raimon. Va començar per Ausiàs March i va anar passant per Jordi de Sant Jordi, Joan Timoneda i Anselm Turmeda. Tinc el record gravat a la retina. Recordo l’escena com si fos ahir. Per la passió amb la que la Manela ens anava explicant el significat de les lletres i per la bellesa melòdica d’aquelles cançons. A les cinc de la tarda, quan es van acabar les classes, vaig dirigir-me a la Torres i Bages, la biblioteca del costat de la meva escola, per llogar tots els CD que tenien de Raimon. Des dels clàssics medievals fins a les seves cançons de protesta passant per Espriu i Pere Quart. Veles e vents, He mirat aquesta terra, Diguem no, D’un temps d’un país, El País Basc, Bella de vós so enamorós, cançó de la mare…Recordo que vaig estar unes setmanes aixecant-me cada matí amb Raimon i fent cassets d’aquelles cançons perquè la mava mare els posés a la minicadena del seu Opel Corsa atrotinat. Des de llavors he anat seguint a Raimon. No vaig entendre la immensitat del personatge, però, fins fa uns anys. Concretament fins l’any 2006 quan em van regalar les entrades pels quatre recitals que va fer al TNC.
Per què explico tot això? Doncs perquè ahir es va anunciar públicament el nom del 46è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I, per primer cop, aquest premi Nobel català ha recaigut en un cantautor, en Raimon. Una distinció que –com tots els precedent en una societat tancada com la nostra- anirà acompanyada d’una certa polèmica. Per una banda, hi haurà els puritans que menysprearan el gènere musical. Per altra banda, segur que més d’un retraurà a Raimon que mai s’hagi significat de manera notable a favor de la causa independentista. Les dues crítiques, a part de ser desafortunades, són radicalment falses.
Els cantautors també són homes de lletres, encara que alguns els hi costi d’entendre. Un text escrit per ser cantat té el mateix valor que qualsevol altre text. Les bases del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes diuen que el premi “s’atorga a una persona que, per la seva obra literària o científica en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans.” I bé, em sembla que Raimon compleix a la perfecció aquesta definició. No només com a activista i divulgador dels clàssics medievals, renaixentistes i de poetes del segle XX, sinó per la seva rica obra literària on, a banda de magnífiques cançons, també s’hi poden comptar poemes i prosa.
Ara bé, el que em posa més nerviós són els que posen en dubte el compromís de Raimon amb el país per no “haver-se significat prou clarament per la causa independentista”. Si som on som i encara parlem la llengua que parlem és gràcies a personatges com Raimon. Gràcies a Raimon s’han escoltat cançons d’Ausiàs March i Espriu per mig món; gràcies a Raimon tenim Cesk Freixas, Manel, Mishima i Amics de la Arts; gràcies a Raimon no s’han perdut molts dels nostres clàssics medievals. Raimon va fer una aposta per cantar en català i fer-ho amb total normalitat. Com si fóssim un país normal. Sense complexos ni misèries. Gràcies a gent com Raimon, que sovint ens han fet creure que érem un país normal, algun dia –més tard o més d’hora- assolirem aquesta plena normalitat. “D’un temps que ja és un poc nostre/ d’un país que ja anem fent/ cante les esperances/ i plore la poca fe.”
