En primer lloc s’afirma que s’és antiracista. En segon lloc es diu que els jueus són racistes. En tercer lloc, en nom de l’antiracisme, es carrega contra els jueus per ser suposadament racistes, practicant, així, una nova forma de racisme —i en nom de l’antiracisme més pur!
Més o menys les coses han anat així. La setmana passada vaig publicar en aquestes mateixes pàgines volàtils un article sobre Israel i les disjuntives derivades de l’assumpte de la “flotilla”. Bé: basti’ns llegir els comentaris a aquest article per detectar mostres ben clares d’antisemitisme: ‘nazis-jueus’, ‘sou pura púrria’, ‘secta’, ‘màfia jueva’, ‘els alemanys no van acabar la seva feina’ (!!!), ‘ nomes em cal esperar la vostra propera mort com a poble…’, ‘són uns inútils’, ‘ho maten tot’, ‘fanàtics’, ‘assassins’, a més de les acostumades cites del Talmud, les quals només tenen per objectiu fer bona aquesta asseveració terrible: ‘El nazisme sorgeix del Talmud’.
Ja ho veieu: en nom de l’antiracisme es practica un racisme de manual. I segur que les persones que han escrit en aquest fòrum les paraules citades es consideren a si mateixes humanistes, íntegres, fins i tot pot ser progressistes. ¿No és veritat?
Un humanitarisme mal entès, però, que els permet ser racistes amb bona consciència, fins i tot fer-ne ostentació. L’antisemitisme dels neonazis declarats fa fàstic, i fa fàstic —és ben curiós— a les mateixes persones que practiquen aquest ‘antisemitisme de compassió’, de compassió cap els palestins.
La xarxa bull d’antisemitisme; pràcticament totes les pàgines antisionistes són antisemites. Pot ser hi ha un antisionisme enraonat i crític, un anàlisi ponderat de les polítiques d’Israel, però no el trobo per enlloc. L’antisionisme manifesta un odi total per aquell país, al qual voldrien veure, més enllà de la crítica, desaparèixer.
Fins i tot els crítics amb Israel —els crítics amb raó— es posen a si mateixos en el paper de jueus en aquesta tessitura; així Francesc de Carreres ahir a La Vanguardia diu que els crítics han de “seguir el ejemplo de muchos judíos a lo largo de la historia: aquellos que no han cejado en el empeño de ser judíos a pesar, no ya de las críticas, sino de las persecuciones“. És a dir, ara els crítics són els perseguits, això és, els jueus! Ja ho veieu: tot es redueix a una mala pel•lícula de nazis, on aquests són els dolents i tots els altres són els bons.
¿Com s’opera això? Dient que els palestins són els jueus d’avui en dia, i que els jueus són els nazis d’antany, ara ben vius i intransigents a Israel. Aquesta és la nova forma ‘cool’ del racisme, l’última moda en bones intencions. ¿D’on prové? De l’Holocaust. Després dels camps de concentració es va crear un equívoc terrible: tota opressió és nazisme, tot el que faci olor de violència és nazisme, i aquest nazisme mal assimilat crea el sistema a través del qual mirar el conflicte palestí.
Ho ha dit admirablement Alain Finkielkraut: L’antiracisme és la ideologia del nostre temps. Abans, la ideologia marxista reduïa la realitat a la lluita de classes: tot abocava a l’explotació. Ara, la ideologia antiracista redueix la realitat a la gran antítesi de la discriminació i dels drets de l’home: tot aboca a l’exclusió. De la pluralitat humana i de la complexitat del món no en queden més que dos sectors: els opressors i els oprimits. En la ideologia comunista l’opressor tenia la cara del burgés. En la ideologia antiracista, l’opressor porta la cara del nazi. Els jueus ja no són els oprimits, cal que siguin els nazis.
Ara, com que tot és nazisme, allà on hi hagi un mínim d’inquietud entre races o grups socials, de seguida es treu el fantasma del nazisme. Si vostè està preocupat per la immigració, doncs no és preocupi gens, que de seguida que alci la veu per manifestar els seus temors sorgiran els ‘antitotalitaris’ de sempre i el titllaran, a vostè, de nazi. Tot és nazisme, és a dir, tot és racisme —qualsevol cosa que no agradi—, i ara els racistes són els jueus. ¿Que es vol dictaminar un error polític d’Israel? Doncs es tracta de nazisme! ¿Què, si no? Ja que tot és nazisme! Tot el que no agrada és nazisme; i tothom que no és d’esquerres és fatxa.
Així poden practicar-se linxaments amb molt bona consciència. En nom de la concòrdia entre els pobles se surt al carrer a demanar que un poble sencer desaparegui de la faç de la Terra. Volen: El principi de la fi d’Israel! ¿Us imagineu? Demanen la desaparició de tot un poble! En massa! I en nom de l’antiracisme! Quina bogeria: els humanistes, els humanitaris, les bones persones de consciència neta demanant la desaparició d’un país! I això ho hem vist amb els nostres propis ulls! I no a l’Alemanya dels anys 30, si no a la Barcelona de la setmana passada! 3000 persones plenes d’amor, altruisme, pacifisme i solidaritat! 3000 persones esgrimint un lema molt del gust dels neonazis vertaders, els cap rapats, una minoria inofensiva al costat d’aquesta multitud enfervorida, la qual, a més, compta amb recolzament institucional.
El més trist, però, és que aquesta gent no ho sap, que van de bona fe, que són bones persones (no ho dubto gens, jo, a qui ells consideren ‘un fatxa’). Ni s’han parat a reflexionar mínimament sobre aquest paperot. S’han fet antiracistes o antisemites com els nens es fan del Barça: perquè sí, perquè és el que es fa, perquè és el que toca.
¿Per què em sorprenc? ¿Pot ser no són els antifeixistes els que practiquen a casa nostra el feixisme més desarrapat? ¿No són aquests antifeixistes els mateixos que diuen que Israel és l’enemic feixista a abatre? ¿No són aquestes antifeixistes els que esbronquen i limiten els drets d’expressió dels líders democràtics que no els són simpàtics? També l’antifeixisme és la ideologia dels nostres temps, una ideologia derivada de totes les falses parafernàlies mentals del marxisme més mal digerit. Antifeixisme, i antiracisme, que van de la mà, són les dues cares més perilloses del posat totalitari viu entre nosaltres. I tot en nom de l’antitotalitarisme…
El llibre Negre de merda, de Matthew Tree, fa en un dels apartats una reflexió sobre l’antisemitisme a Catalunya. Tree afirma: “Així mateix, a Catalunya —tal com passa a bona part d’Europa— sovint no se sap si les amenaces d’atemptats a les sinagogues, o les amenaces de mort contra comentaristes considerats ‘prosionistes’, les fan caps rapats o trotskistes (possiblement) barbuts'”.
El seu llibre és del tot recomanable, encara que al meu parer no encerta a detectar l’arrel del problema tal com avui el trobem. Perquè tanmateix no són trotskistes —ni saben res de Trotsky, qui, ai, senyor Tree, era jueu, un jueu assassinat a mans d’un català antisemita!—: els antisionistes són gent de consciència pretesament humanitària, bones persones que limiten de bona fe a favor d’una altra carnisseria.
