El racisme sanitari als Estats Units en 3 dades

"Als Estats Units més de 30.000.000 milions de persones no tenen cap mena de cobertura sanitària"

L’assassinat de George Floyd ha tornat a posar sobre la taula la violència policial sistemàtica contra les persones afromericanes als Estats Units. Una de les esfreïdores xifres que corren aquests dies per les xarxes socials ens diu que un ciutadà negre té el doble de possibilitats de morir a mans de la policia que un de blanc. Però hi ha d’altres xifres menys conegudes que també són racisme i que ens ajuden a veure com l’opressió no només opera a nivell policial sinó també a nivell econòmic i sanitari. Un fet que no és menor i que mata amb una crueltat equiparable a la que utilitza la policia. Alguns dirien que, fins i tot, més.

Dada 1: en la comunitat afroamericana la taxa de mortalitat infantil va ser l’any 2016 de 11 nadons morts cada 1000 neixements. En canvi, la taxa de mortalitat és de 4,9 per 1000. Això a què es pot deure? A una característica congenita pròpia dels afroamericans? Doncs no. Mireu la dada 2.

Dada 2: Una familia blanca amb un graduat universitari té una mitjana patrimonial de 396.000€ de mitjana. Una família afromericana amb un graduat universitari té un patrimoni de 100.000€ de mitjana. En iguals circumstàncies de formació, una persona afroamericana cobra molt menys que una persona blanca.    Què té a veure això amb el fet que els nadons afroamericans morin el doble que els nadons afromericans? Mireu la dada 3.

Dada 3: Als Estats Units l’accés als serveis sanitaris està absolutament condicionat als diners disponibles. Si no tens diners, tens menys possibilitats de curar-te de malalties curables. Això son dur però és així.

Algú podria pensar que aquests són casos aïllats o fruit d’alguna circumstància especial. Però no és així. El 30 de maig de 1996 va comparèixer davant el Congrés dels Estats Units la doctora Linda Peeno. I va dir això:

“Em dic Linda Peeno i estic aquí sobretot per fer una confessió pública: la primavera de 1987 en qualitat de metgessa vaig denegar a un home una operació necessària que li hagués salvat la vida i això va causar la seva mort. Ningú em va exigir responsabilitats perquè de fet, el que vaig fer va ser estalviar mig milió de dòlars a la companyia. Actuant d’aquesta manera vaig aconseguir una bona reputació com a directora mèdica. Vaig passar de guanyar uns centenars de dòlars a la setmana a tenir ingressos de sis xifres. El meu deure era fer servir la meva experiència mèdica en benefici econòmic de l’organització per a la qual treballava. Sé com les assegurances mèdiques mutilen i maten als pacients. Estic aquí per parlar-vos de la feina bruta de l’assistència sanitària. M’atormenten els milers d’expedients on vaig escriure aquesta paraula letal: “denegat”.

 

En un país on l’accés a la sanitat (i la possibilitat de sobreviure o no) està absolutament condicionada per la teva capacitat econòmica, el fet de mantenir tot un col·lectiu en unes condicions econòmiques diferents té, com a conseqüència directa, unes espectatives diferents. Als Estats Units més de 30.000.000 milions de persones no tenen cap mena de cobertura sanitària.

Això ens podría semblar llunyà, com llunyà ens podria semblar el racisme policial nordamericà. Sense dubte el capitalisme salvatge imperant als Estats Units, sense cap mena de contrapès, fa que la situació sigui més sagnant, en el sentit literal de la paraula. Però això no vol dir que al nostre país estiguem lliures d’aquestes xacres, encara que siguin més “suaus”. I tampoc vol dir que no poguem acabar en el mateix punt que el “gegant americà”. A casa nostra, durant anys, lobbis i partits han defensat (i defensen) mesures que ens apropen a aquest malson. No ho oblidem.

 

Comentaris