Falta un quart pel migdia. Me’n vaig cap a casa després d’un matí de compres. Mentre vorejo l’Onyar, observo una escena que em deixa estupefacte. Un home d’origen africà estava pedalant tranquil·lament quan, de sobte, un altre home, visiblement esbarrat, li va cridar: “¡Extranjero, negrito, tira pa casa y vuelve a tu país! ¡Aquí, españoles primeros!” L’home d’origen africà seguia pedalant cap al seu destí, passant olímpicament de l’energumen que l’interpel·lava. És la primera vegada que visc una escena tan crua a Girona. I m’ha fet pensar molt. Suposo que aquell feixisme que Pablo Iglesias i cia voldrien adormit està ben despert i té les ales crescudes després dels resultats de Vox a Andalusia.
El racisme segueix sent un problema d’abast mundial, i Catalunya no se n’escapa. A tot arreu, és la benzina de l’extrema dreta, una base fonamental dels discursos xenòfobs. Però si he de ser sincer, em preocupa molt més aquell racisme invisibilitzat, aquell que camuflen subtilment amb la llei a la mà, aquell que es manifesta en la intimitat. El cas és que si volem bastir una societat lliure, on la igualtat d’oportunitats sigui una realitat per a tothom, més enllà dels orígens de cadascú, tenim encara molta feina per fer. I en un context més immediat, una de les primeres coses que hauríem de fer és barrar el pas als discursos ultradretans i xenòfobs en tots els espais.
Hem de saber convertir, sense complexos, el debat sobre el concepte caduc de la immigració en un debat sobre, ciutadania, és a dir un debat sobre drets i deures. La igualtat no pot quedar merament en una proclama. S’ha de posar en pràctica constantment. Hem de ser totalment implacables davant de la proliferació dels discursos xenòfobs tant a les xarxes socials com a la vida quotidiana. No m’imagino una República que no sigui capaç de defensar d’arrel la diversitat de la societat catalana. Hem de lluitar amb més força que mai contra el racisme en totes les seves formes. Perquè no hi ha res més injust que jutjar la capacitat d’una persona pel seu orígen o pel color de la seva pell.
I en aquesta lluita contra el racisme, totes les aliances que podem teixir són benvingudes. Tothom té dret a desenvolupar el seu projecte vital i a emancipar-se en el lloc on decideix viure. La trista realitat, però, és que la legislació actual tampoc ajuda a normalitzar la situació, sinó que segrega a les persones en funció de la seva nacionalitat. Això fa que tenim ciutadans de primera categoria, que poden gaudir de tots els drets i deures, i altres ciutadans inferiors en termes drets, perquè a diferència dels primers, han de guanyar-se uns drets que són limitats, malgrat tenir les mateixes obligacions i deures. Llegint la llei d’Estrangeria espanyola, ens podem fer una idea dels greuges que s’apliquen avui dia. I crec que poca gent es queixa davant d’aquesta flagrant injústicia.
