R, de repetició

"A la llarga hom no pot per menys que sentir-se fatigat amb tantes xerrameques i discursos interminables sobre allò que és general, que, malgrat la seva interminable extensió, no fan més que repetir-se una i mil vegades de la manera més insípida i avorrida. També hi ha excepcions, i ja va sent hora que se'n comenci a parlar. Si no es poden explicar les excepcions, llavors tampoc no es pot explicar el general." 
(Sören Kierkegaard, La repetició). 


Per Sören Kierkegaard, la repetició no és sinònim de monotonia embafadora sinó que, més aviat, significa renovació, un començar de nou. Així ho afirmen alguns dels estudiosos de l'obra d'aquest filòsof i teòleg, mentre intenten filar prim cercant una interpretació correcta del terme danès Gjientagelse. De fet, si es té en compte la història personal de Kierkegaard, tot quadra: escriu La repetició desesperat, quan havia deixat escapar a la bonica Regine Olsen després d'una relació tortuosa, asfixiant i psicològicament destructiva, que no va arribar ni al matrimoni. Kierkegaard es refà des de la transcendència i, necessàriament, després d'admetre que tot està perdut. I és que, en el fons, res no qualla dins nostre si no es repeteix fins l'esgotament.
Esquerra Republicana es podria trobar en aquesta avantsala de la recuperació. Primer, però, hauria de reconèixer que ha tocat fons i, després, ser conseqüent. Té a l'abast de la mà escollir si opta per la repetició de la seva pròpia història, en el sentit més negatiu del terme, o bé si segueix el camí de Kierkegaard, renovellant el partit i espolsant-se de sobre els complexos. Això després d'un llarg any en el qual la vida independentista republicana ha estat farcida d'iteracions esgotadores, d'acusacions infundades, cessions polítiques injustificades de tota mena –a dins i a fora del Govern– i traïcions per l'esquena, d'uns i altres. 

En poc més de dotze mesos, Joan Puigcercós ja ho té tot de cara: serà el candidat per a les pròximes eleccions al Parlament i compta amb una executiva de consens, on ha incorporat els carodistes gràcies a la benevolència del seu predecessor –Marina Llansana, Lluís Salvadó i Carles Mundó–, i a un número 3 que és de la seva màxima confiança, el manresà Enric Aloy, un polític insaciable que segueix al peu de la lletra la religió de McCartney ("life is very short, and there's no time for fussing and fighting, my friend"). Els crítics? El preocupen, sí, però molt relativament, perquè no creu que impliquin un excessiu càstig electoral. Compte! Amb la menyspreança no s'arriba massa lluny i no es pot pretendre traslladar als altres un estat de xoc producte del tacticisme individual. 

Repetició o recuperació? La primera pista ens la donarà la reacció dels republicans al finançament. La segona, a la sentència de l'Estatut que ha d'emetre el Tribunal Constitucional. De moment, ERC ja prepara el terreny; a nivell pràctic, fixa una línia vermella al Govern per sota de la qual diu que no passaran, ni ells ni els seus socis del PSC. En el camp més teòric, els de Puigcercós assumeixen un escenari d'eleccions anticipades pactades i una bona estada a l'oposició si la coalició d'esquerres no torna a sumar. Caldrà veure si el nou aparell s'agrumolla.

 
 

Comentaris