"Societat Civil Catalana", nou nom del nacionalisme espanyol

"Com més ultra és el nacionalisme espanyol més obligat es veu a disfressar-se amb termes que volen dir just el contrari"

Una de les coses que posen en evidència la galdosa feblesa intel·lectual del nacionalisme espanyol –tant de dretes com d'esquerres– és la necessitat imperiosa que té sempre d'amagar la seva ideologia. N'és tan conscient, del rebuig que provoca en la societat catalana el terme 'nacionalisme espanyol', que hi dedica muntanyes de temps i d'energia a la recerca d'eufemismes que l'emmascarin. I mentre ho fa, és clar, no s'està de titllar de 'nacionalistes' tots els catalans que no se sotmeten a la pretesa nació espanyola. Fixem-nos que com més ultra és el nacionalisme espanyol més obligat es veu a disfressar-se amb termes que volen dir just el contrari. Ciudadanos, per exemple, és una formació que nega el dret de la ciutadania a expressar-se per mitjà de les urnes, i, per justificar-ho, afirma que la ciutadania catalana no existeix; només hi ha ciutadania espanyola. Seguint el mateix esperit hi trobem, pel cap baix, quatre noms més: Impulso Ciudadano, que té com a objectiu trencar el model català d'immersió lingüística; Movimiento Cívico 12-O, a qui la Falange ha donat suport; Convivencia Cívica Catalana –Convivencia Cínica, seria més adient–, amb uns plantejaments prou suats i coneguts i que evoquen l'esperit del 1939; i Societat Civil Catalana, que acaba de néixer amb l'objectiu de contribuir a la perpetuació de l'opressió espanyola de Catalunya per mitjà de la negació. "Proclamamos que Cataluña no està oprimida", diuen. I fan un "llamamiento" –una crida a l'alzamiento, en realitat– en favor d'una "España de todos". "Españoles todos", deia Franco també. Se'n recorda, el lector?

Evidentment cal molt de cinisme perquè una entitat formada per quatre gats es proclami a si mateixa Societat Civil Catalana. És cínic i esperpèntic. Però, com diem, també és indicatiu de fins a quin punt aquesta gent es veu obligada a apoderar-se dels mots que els retraten davant la societat civil catalana, ja que és justament aquesta societat civil qui els ha derrotat de ple. Pensen que n'hi ha prou d'usurpar-li el nom per usurpar-li la personalitat. Posats a fer, sobta que no se'ls hagi acudit dir-se "Catalunya", a fi d'anar pel món cridant: "Catalunya sóc jo!".

El cinisme d'aquesta associació, tanmateix, va molt més enllà del nom, ja que fins i tot arriben a declarar-se amants "del diálogo, la democracia y el respeto a la pluralidad". Ells, precisament ells, que segresten les urnes i emmordassen el poble de Catalunya en nom del pensament únic. Un pensament únic que es resumiria en aquella famosa frase de la fiscal de l'Audiència Nacional espanyola a Èric Bertran: "¡Di que eres espanyol o te encierro!" L'absolutisme, com veiem, és procliu al crit. Per això el manifiesto de l'esmentada associació també en fa ús: "¡Los catalanes no queremos sentirnos extranjeros en nuestra tierra!". "¡Tierra conquistada por Castilla!", s'han oblidat d'afegir.

Però ja que parlem de crits, hi ha una cosa que crida l'atenció d'aquesta associació. No s'entén gaire que proclamant-se com es proclamen Societat Civil Catalana, li facin "llamamientos" perquè es desperti. Que no diuen que són ells, la societat? En què quedem? O és que potser, a més de ser una associació d'amics del 12 d'octubre és també una associació d'amics de la son? Tampoc no s'entén gaire que després d'haver-nos dit que els dos milions de persones de la Via Catalana –la manifestació més multitudinària d'Europa en el seu àmbit– no són absolutament res, ara considerin que reunir mil persones en un teatre els dóna dret a proclamar-se Societat Civil Catalana. Sí, sí, és clar, ja comprenem que són coses del supremacisme, és a dir, que mil dels seus valen per dos milions dels altres, però sembla una mica exagerat, oi? Però bé, fins i tot un infant s'adonaria que tot plegat no és res més que una operació desesperada per tal de suplir, mitjançant l'apropiació d'uns mots, la manca d'arguments per intentar retenir Catalunya subordinada a Espanya pels segles dels segles.

Sens dubte, el més noble seria que es llevessin el passamuntanyes –sobretot ara que fa tanta calor– i que diguessin obertament "som nacionalistes espanyols fins al moll de l'os perquè per a nosaltres no hi ha més nació que Espanya", però no poden. Necessiten segrestar els mots que els posen en evidència.

 
 

Comentaris