Ni cafè, ni te, ni Red Bull ni res de semblant no s’apropa ni de lluny a l’efecte estimulant de la Diada. L’Onze de Setembre, a més, és col·lectiu, compartit i el seu impacte és durador. Els dels últims dos anys han impulsat com mai la nostra política i ha activat una societat civil que s’ha il·lusionat per construir una consulta i un nou estat. Poca broma. I l’efecte no passa. No era un suflé, no. I l’efecte de la Diada ha estat vitamínic i reconstituent, cosa que no ha implicat descontrol ni una sobreexcitació significativa. Això no treu els hiperventilats, no. Sempre hi són, a totes bandes. Ni treu els nervis, en absolut, i menys ara que ens apropem a dates claus. I alerta amb això i amb quedar-se només en això.
Tinguem la festa en pau, tinguem una “relaxing cup” de Diada, i aquí disculpeu el petit record a la ex-pseudo-primera-dama espanyola i alcaldessa no electa de Madrid ara que diu que va plegant. Però és que la capital del Regne també juga aquesta partida, i a fons. I a fe de Déu que tenen moltes esperances dipositades en una sobreexcitació i en un atac de nervis que faci patinar algun dels grans actors implicats en procés, especialment la societat que es manifesta i que parla al carrer i des del teixit associatiu, així com també els partits polítics i les institucions catalanes. Qui avisa no és traïdor. I ells en això no han enganyat. Tenen moltes ganes que des de Catalunya els fem la feina. Per tant, aquí toca que els nervis no ens traeixin. Cal quedar-se no encallat en ells. I això va especialment pels partits polítics.
Igual com tots hauríem de tenir clar que seriós no vol dir avorrit, una festa que desbordi d’il·lusió i de gent no té per què ser sinònim de desordre, de descontrol o d’aldarull. No ho ha estat en les impressionants manifestacions de L’Onze dels dos últims anys. Aquesta, doncs, toca reblar. I sí, ahir a Madrid ja estaven encarregant fotos als professionals de la cosa amb “banderas españolas quemándose” de cara a la cobertura mediàtica d’avui. Jo desitjaria que no en tinguessin cap ni una, d’aquestes estampes (que voldria que no es donessin perquè tot plegat allò que reclama la majoria de la societat catalana no va contra ningú). Però ja que d’energúmens aquí també en tenim la nostra quota, si ha de ser-hi que sigui la de sempre, escassa i ignorada per la majoria. Per la part social no pateixo tot i que hem de ser conscients de les esperances d’alguns en què la gran festa d’avui tingui màcula. Alegria i “relaxing cup”, doncs, que el món ens mirarà.
Però, i els polítics? Aquests són els que em fan patir més però també dels qui n’espero una major sorpresa, positiva és clar. El catalanisme al carrer ja fa temps que ha depassat les meves millors previsions. Ara li toca el torn al catalanisme polític. De fet, amb què incompleixi els mals averanys que les últimes setmanes projecta amb l’absurd creuament de declaracions i contradeclaracions a tomb del 9N, ja faria un pas endavant maco. Però per fer-ho els caldrà calma i temprança. Relax i autoconfiança per superar el neguit per la por a allò de les estrenes, de les primeres vegades. Podrien no vessar-la quan més necessaris són i quan més cal que vagin de la mà, i això els seria nou. Empatitzem amb el seu nervi, doncs, però no l’assumim com a justificant de res. Perquè com va dir Edmund Burke fa tres-cents anys, “qui lluita contra nosaltres ens força els nervis i perfecciona la nostra habilitat”. El primer ja ha passat, el segon ens cal (i molt especialment als nostres polítics) per agafar impuls i culminar el procés com el país mereix.