"No tot està perdut"

"El pitjor de tot plegat, a parer meu, és que s'acabi etiquetant la literatura de Bagés com a juvenil"

Llegeixo a la contra d'aquest volum que Noemi Bagés (Frankfurt, 1974) es dedica a la docència de llengua i literatura catalanes a la secundària, però que també es dedica a la creació literària. I el cert és que ja porta publicades, amb aquesta darrera, quatre obres: Perdoni, a quin segle diu que som? (2004), I la mort em parlava (2006), Rere el mur (2009) i l'obra que ens ocupa avui, No tot està perdut (2014).

En aquesta novel·la s'hi narra com a la ruralia de la Catalunya de la postguerra civil, com molt possiblement a totes les zones vençudes, la presència armada del règim destacava per la connivència amb la corrupció institucionalitzada i, fins i tot, per ser-ne partícips. Aquestes zones també veien que gràcies a la presència per les seves terres dels lluitadors que, a diferència d'altres, no s'havien rendit ni fugit —el maquis—, s'hi feia possible que molta gent salvés la vida mitjançant rutes d'escapada (en direcció als Països Catalans o a l'estat francès), però en aquests racons de país, com a ciutat, també es trobaven que les cartilles de racionament esdevenien, de tant en tant (o més que això), paper mullat.

El que és cert és que Bagés, com no podia ser altrament, domina la llengua catalana, però amb això sol no n'hi ha mai prou per construir una obra que, literàriament, sigui sòlida. I l'escriptora tarragonina ho aconsegueix amb el domini lingüístic, però sobretot amb el del temps narratiu. Mitjançant unes prolepsis i analepsis (salts temporals endavant i endarrere), ens trobem davant d'una obra que té una estructura gens carregosa, ben al contrari, i que té un ritme narratiu adequat. Ha sabut trobar el terme mig per no deixar el lector amb canvis molt sobtats, fragments de la novel·la que el desconcertin, ni tampoc que el deixin amb una alternança massa llarga i feixuga. Alhora, el canvi de perspectiva aprofundeix algunes escenes que realment dibuixen i perfilen psicològicament els personatges d'una manera molt més acurada.

Dit així, sembla que la temàtica de la novel·la és «una obra més de la postguerra», però no és ben bé això, sinó que hi ha una part emocional i d'intel·ligència i astúcia de mans de dones, no només dels homes que van per la muntanya bruts, famèlics i amb fusells. En la meva opinió, Bagés ha anat a més amb aquesta obra respecte, com a mínim, a l'anterior.

Tanmateix, el pitjor de tot plegat, a parer meu, és que s'acabi etiquetant la literatura de Bagés com a juvenil. I el problema, tanmateix, no és aquest, l'etiqueta, sinó el cert menyspreu que se sol tindre d'aquest subgènere tal com passa amb la literatura infantil. Fer-ne no és senzill i, de fet, titllar una obra de juvenil no té gaire sentit. Aquesta obra, com d'altres publicades sota d'aquesta etiqueta són perfectament acceptables i llegidores per al públic adult. Potser aquest és un dels altres casos en el qual l'adultisme demostra que tractar la gent jove d'una forma diferent no ens fa sinó mal com a lectors, com a societat i com a persones. En definitiva, doncs, que si sou adults la podeu llegir perfectament i veure com la literatura, sovint, defuig etiquetes.

Noemi Bagés
No tot està perdut
Barcelona: Barcanova, 2014

 
 

Comentaris