"La pell de la frontera", Francesc Serés

"Sense caure en el sentimentalisme, Francésc Serés posa en safata una combinació ideal de continguts i forma"

Francesc Serés (Saidí, 1972) és una de les veus de la narrativa catalana contemporània que més bon gust de boca i memòria lectora deixa. La qualitat de les seves narracions i també la dels seus articles a la premsa periòdica és ben clara, però independentment de les històries que explica, el que és ressaltable especialment és la manera com ho fa: Serés «desfà» les narracions, reals o no, amb cura i precisió, com que si s'asseu i desgrana una panotxa de moresc, o com qui fila i fa una troca, pacient, sense pressa, però sense dilacions innecessàries. I això és el millor de tot: fent-ho a poc a poc, de mica en mica, amb mesura i dedicació. L'eina, ben esmolada, és una llengua curosa i precisa que flueix de forma tan natural que les històries que explica ricament es van escolant a la (in)consciència lectora gota a gota, sense aspreses per llimar.

A La pell de la frontera Serés dibuixa els moviments migratoris a les terres de Ponent i de la Franja, plenes de persones que fugen i no, plenes d'ésser humans que han emigrat de guerres, de fam, de misèria; i d'una cultura, en ocasions, que porten a la motxilla vital que esclata quan arriba aquí, en forma de rebuig, xoc cultural i, potser, xenofòbia o classisme.

A la pell de la frontera més metafòrica ens trobem al límit on es pot trobar qualsevol ésser humà, ja sigui de Mali, de Gàmbia, del Marroc d'Ucraïna o de la Xina. Si algú no pot imaginar-se com és la vida d'aquestes persones, si amb la descripció i empatia que es desprèn dels textos algú encara no en té prou, l'autor ha confegit un text on les imatges fan d'acompanyament implacable. Aquestes fotografies a una sola tinta posen rostre a la misèria que és viure en el que era un paller o una nau, sigui estiu o hivern, on aprofitar lones, uralites i bidons no és sinó una necessitat imperiosa, de vida o mort. I si, encara, algú no pot palpar que aquestes persones pateixen com patiríem nosaltres, potser han creuat una frontera: la insensibilitat més crua i inhumana.

Sense caure en el sentimentalisme, Francésc Serés posa en safata una combinació ideal de continguts i forma: planteja al lector els ingredients més elementals de la humanitat, de la vida de frontera, entesa com el límit que per als autòctons pot ser complexa però que no deixa de ser la realitat i essència de persones que, contra la seva voluntat, malviuen així. Si no els entenem, tenim un greu problema social i cultural.

Llegir Francesc Serés és tot un plaer, ja siguin les fantàstiques narracions que ha anat publicant o bé uns textos que, per reals que siguin, no deixen d'estar acolorits i arrodonits per tot arreu. De nou, llegir un nou Serés esdevé prescriptiu.

Francesc Serés
La pell de la frontera
Barcelona: Quaderns Crema, 2014 

 
 

Comentaris