Parem-ho tot! Ha tornat el Mundial de futbol. Als bars no es parla d’altra cosa. Fins i tot s’ha deixat de parlar de Podemos i les crisis socialistes. La Roja ho és tot. Als mitjans de comunicació ha tornat també la bogeria. Titulars més “imaginatius” que mai i suplements sobre qualsevol cosa relacionada amb la cita esportiva de l’any. Però amb el mundial també han tornar un tipus de converses que desconcerten a moltes persones sobretot fora de les nostres fronteres.
A Espanya més o menys tothom sap que a Catalunya i el País Basc hi ha gent que celebra les derrotes de la selecció que entrena Vicente de Bosque. Que ho sàpiguen no vol dir que ho entenguin però coneixent la diversitat del país poden arribar a comprendre el perquè. Si un d’aquest catalans viu a l’estranger es pot trobar situacions molt curioses. Com que el mundial ho és tot és normal que amics i coneguts s’acostin a aquest català i li donin el condol per la derrota de divendres passat. Llavors aquest català li deixa anar la frase que el descol·locarà del tot: “I don’t support Spain”. L’estranger en qüestió girarà el coll uns 45 graus i farà veure que no ho ha sentit bé. Ja sigui alemany, anglès, nord-americà o xinès no entendrà com algú pot alegrar-se de la derrota de la selecció del seu propi país. No importa quantes vegades aquest català li hagi intentat explicar al seu company de feina estranger què és Catalunya. Li haurà ensenyat desenes de vegades fotos de castellers, anuncis d’Estrella Damm i l’haurà avorrit intentant que entengués per què alguns catalans no se senten espanyols i volen formar un país diferent d’Espanya. Amb sort fins i tot l’haurà portat a alguna de les activitats organitzades pels centenars de webs que pengen de la matriu de Catalans al món. L’estranger company de feina del català li haurà dit que ho entén (en realitat no gaire). “Poor Catalans”. Fins i tot sembla simpatitzar amb la causa! El català a l’estranger és feliç pensant que ha evangelitzat un nou ciutadà del món. Una persona més ens coneix.
Llavors arriba el dia en que surt a les notícies alguna notícia relacionada amb els toros, la siesta o la crisi espanyola. El company de feina del català s’acosta i diu davant dels col·legues de l’oficina: “Let’s ask the Spanish guy”! Llavors el protagonista d’aquesta història fictícia basada en fets reals pensa per dins que totes les pintes de cervesa que ha compartit amb aquell company de feina parlant del fet diferencial català no han servit de res. Davant del món segueix sent l'”Spanish guy”.
El mundial és un període de frustració per aquest català que viu a l’estranger i va celebrar la victòria d’Holanda contra Espanya com un derrota del Madrid. Ha de suportar els condols de tots els seus amics i coneguts i adonar-se’n que no importa quantes vegades hagi explicar allò de “Catalonia is different”. Ell però, no es rendeix i fa un esforç per fer entendre els seus interlocutors això tant estrany d’alegrar-se de la derrota “del teu país”. L’estranger fa veure que ho entén però en realitat no acaba de copsar el problema.
Després d’anys vivint a l’estranger aquest català ha arribat a una conclusió. El món està fet pels països. Amb les seves banderes. Les seves fronteres. Les seves llengües i costums. Les nacions sense estat, els territoris que lluiten per més autonomia o per a que la seva idiosincràsia cultural sigui reconeguda i/o respectada són només anècdotes. L’imaginari col·lectiu no compta amb ells. Per això, mentre Catalunya no aparegui als mitjans de comunicació, als mapes i a les competicions esportives internacionals com un país ell seguirà sent l'”Spanish guy”.
