"Buenos Días"

A la meva escala hi ha un porter, paradigma de l’Andalusia profunda que fa cinquanta anys que viu a Catalunya, un home simple, taujà, rude, mal vestit, amb una cara simiesca i un caminar costós, arrossegat, un bon home, un pobre home que s’està tot el dia assegut sense fer res, a l’estiu passant calor i ara arronsat a la seva cadira com un pollet, de vegades escoltant la ràdio i de vegades mirant la paret, però tot i així si el necessites per qualsevol cosa es posa dempeus ràpidament, com si fos un soldat quadrant-se, i et fa saber que està a la teva més absoluta disposició, i quan algun cop hem anat junts fins a la meva porta perquè jo tenia algun problema dins de casa em segueix amb el cap acotat sense atrevir-se a dir res, i si algun cop truca per informar-me de qualsevol cosa el primer que fa és demanar-me perdó per molestar-me, i deu quedar-li poc per jubilar-se, vull dir que ja és gran, però a mi em tracta sempre de vostè, i quan em veu passar dreça de seguida les espatlles perquè no el vegi escarxofat, i em mira amb uns ulls que m’intimiden perquè semblen els d’un esclau, que jo crec que voldria fer-me una reverència, i llavors és quan jo li dic “bon dia” i quan ell em respon “buenos días” i quan jo penso que en aquest país hem fet alguna cosa malament. Aquest home exageradament servicial, humil i submís, sense cap rastre de vanitat, aquest home que si li ho demanés em portaria fins la porta de casa a collibè, no té en canvi la deferència de dir-me “bon dia”. Perquè dir “bon dia” no és parlar català, no requereix cap esforç ni hi ha perill de fer el ridícul, i és com quan anem a un país estranger i parlem en anglès però al final donem les gràcies o ens acomiadem amb la llengua pròpia del país, i això que hi estem de passada, que no hem de viure-hi ni hem de treballar-hi, però considerem que és una cosa bonica de fer, i dir “bon dia” és un detall que no costa res, és només una mostra de respecte per una persona que paga pels teus serveis -primer- i per la terra que t’ha acollit -segon. No cal dir que si el meu porter no ho fa no és per malícia, que no en té cap, sinó perquè no creu que hagi de fer-ho, no s’ha plantejat mai que com a mínim li deu aquest “bon dia” a Catalunya, i qui diu el meu porter diu qualsevol cambrer o taxista o metge que sap que té el deure de tractar-te amb amabilitat i en canvi no et dóna ni les gràcies en la teva llengua perquè no considera que això estigui en el protocol de la bona educació. Naturalment és culpa nostra, culpa de tots els catalans que pensen que parlar català a la gent de fora, ni que només sigui per dir-los “bon dia”, és de mala educació.