“Catalunya és un país d’emprenedors”, “la petita i mitjana empresa són els motors econòmics del país i generen riquesa”, “els autònoms són la base de l’economia catalana i cal cuidar-los al màxim”… Aquestes són només algunes de les expressions que podem escoltar per boca de dirigents polítics, siguin del color que siguin, quan parlen de les coses del nostre feinejar col·lectiu. Sigui des del faristol del Parlament, sigui en declaracions davant a premsa o sigui en fòrums econòmics o empresarials adopten aquell posat d’expert quan parlen d’economia productiva. Fins i tot, fan servir gràfics o estudis de grans especialistes per demostrar la veracitat de les seves afirmacions. Sempre els acaben quadrant els números que defensen. Un misteri que s’hauria d’estudiar en les facultats del ram…
Que Catalunya té una estructura econòmica on el pes d’aquests sectors que anomenàvem al principi és la clau de tot plegat, no és cap secret per ningú. Qui vetlla pels seus interessos? Com deia abans, si fem cas del que sentim per part dels representants polítics, tots ells es desviuen pels problemes d’autònoms, botiguers, pymes o microempreses i afirmen saber com solucionar-los. Haurem de sospitar que alguna experiència al respecte en tenen. Vull dir que hauran patit en les seves pròpies carns el que suposa liquidar un IVA trimestral, un impost de societats anual o el pagament de nòmines d’assalariats. Aquest seria un bon començament per inspirar confiança a aquells que practiquem aquestes obligacions.
Mentre faig aquests raonaments, em pregunto a veure quins dels 135 diputats del Parlament de Catalunya acrediten haver actuat com aquells pels quals afirmen que es preocupen. Vull dir quants d’ells s’han guanyat la vida a partir d’alguna cosa que hagin creat de zero, tal com ha fet el gruix de l’economia catalana. Per trobar-ne la resposta, res millor que anar a la web del Parlament i mirar l’apartat anomenat “Formació i activitat professional” de les seves dades biogràfiques respectives. Hi trobem de tot. Militars, mestres, entrenadors d’esquí, natació o taekwondo, funcionaris de tota mena, assalariats de La Caixa o Adif en excedència, professors universitaris i, fins i tot, un guàrdia civil. Per haver-hi, n’hi ha fins i tot una colla que no han tingut mai activitat professional coneguda. És el que es dedueix quan aquest apartat del qual parlem està en blanc en les fitxes d’aquests diputats a qui vosté (lector) i jo els paguem el sou.
De tots ells, només he pogut trobar-ne tres que manifestin haver tingut alguna iniciativa empresarial. Sergio Sanz (C’s) és arquitecte amb estudi propi, Santi Rodríguez (PP) va fundar una empresa d’enginyeria l’any 1992 a la qual encara està vinculat i un tal Jean Castel (C’s), a part de ser auxiliar de Guàrdia Civil, també ha estat emprenedor, gerent i administrador d’empreses relacionades amb el sector financer i immobiliari. La Benemérita pedrera d’empresaris. ESADE ja pot tancar.
Després d’aquesta recerca, entendrem millor la distància que separa a la gent del carrer de la classe política. Més que res perquè un Parlament hauria de reflectir també la seva diversitat més enllà de les sigles de partit o d’ideologies. Resulta preocupant que el nervi econòmic del país estigui tant orfe de representació. Es veu que només es poden dedicar a la cosa pública aquells que, o bé poden gaudir d’una excedència, o bé els que decideixen fer de l’escó la seva professió. O sigui, els que no arrisquen res.
Amb tot, no m’ha deixat de sorprendre que els únics tres emprenedors que tenim a l’hemicicle català formin part del front espanyol. Ens havien dit que el cos electoral independentista estava també format en gran part per aquests sectors de la nostra economia productiva. Com pot ser que ni JxC, ni ERC, ni la CUP hagin confiat en cap dels seus representants? A partir d’aquesta absència podem entendre una mica més el perquè del fracàs estrepitós de la suposada proclamació d’una república. Si cap d’ells no ha fundat ni una botiga, veig difícil que puguin fundar un estat.
