Quina és la proposta?

"L’independentisme com a moviment de ruptura es mostra dramàticament incapaç de recuperar la iniciativa política perduda"

No hi ha exercici més ociós i inútil que intentar treure conclusions polítiques generals del mapa de pactes locals post eleccions municipals. Exceptuant Barcelona, on la partida que s’hi juga (no ara, sempre) beu directament de la política nacional i en forma part, la resta del mapa és el resultat de la suma de decisions preses a nivell local i per motius locals. Qualsevol que s’hi hagi dedicat una mica sap que si els militants d’un partit a un poble o ciutat tenen clar que han de fer A, ja pot venir el secretari d’organització o el sursumcorda des de Barcelona a dir-los el contrari, que ells faran A.

Avui es constituiran els plenaris arreu de Catalunya, i en un bon grapat tant ERC com JxCat i la CUP formaran governs en coalició amb el PSC. I això és perquè, en el context de la política local d’aquell poble, el PSC no és “el 155” o “el partit dels carcellers”, sinó en Joan o l’Antonio que m’hi entenc molt bé i vol fer la biblioteca abans que no la rotonda, o la rotonda abans que no la biblioteca. I els mateixos que hauran pactat amb en Joan o l’Antonio, després agafaran l’autocar per baixar a Barcelona a la Diada i entraran a twitter a dir penjaments del PSC , del PSOE i del bloc del 155. Això és així i no pot ser diferent, per molt que els hooligans dels partits portin dies llançant-se pel cap el pacte d’aquí o d’allà, en un ridícul i patètic “i tu més” que ignora la veritat principal: cada municipi és un món i la gent que hi pren decisions té motius molt més sòlids per fer-ho del que hom pot imaginar, no ja des de Barcelona, sinó des del poble o la comarca del costat. Cal dir, a més, que en el pactòmetre d’avui hi ha moltíssims més exemples d’acords entre independentistes que no de desacords, però és clar, inevitablement la notícia són aquests últims.

 

Allà on la patata calenta de la unitat d’acció de l’independentisme continua sobre la taula és a nivell nacional, i aquí sí, el més calent és a l’aigüera. No existeix cap acord sobre com reprendre junts un camí efectiu cap a la independència, no hi ha acord ni tan sols sobre com respondre a la sentència del Suprem –que ja és a la cantonada–, i els dos partits del govern català van cadascú a la seva en el front de Madrid. Aquests sí que són símptomes rellevants, i no els pactes municipals. Malgrat governar junts l’autonomia i denunciar junts la repressió, ERC i JxCat no paren d’emetre senyals de viure en presents incòmodes i futurs divergents. I la CUP, mentrestant, amb prou feines es manté dreta després dels resultats dolents del 21D i dolentíssims de les municipals. Malgrat que guanya tots les eleccions que se li posen per davant, l’independentisme com a moviment de ruptura es mostra dramàticament incapaç de recuperar la iniciativa política perduda.

En aquest escenari de paràlisi, en bona lògica a qui li correspondria fer un pas endavant és a ERC. Són els de Junqueras els qui han defensat sempre (al meu entendre, amb raó) el concepte d’unitat d’acció en contraposició a la unitat electoral i fins i tot orgànica que ha defensat JxCat. Amb el judici vist per sentència i un cop ha quedat clar que la unitat a la manera de Puigdemont no es produirà, per coherència amb el seu propi discurs i per una qüestió de credibilitat ERC hauria d’arromangar-se i liderar l’esforç per un acord d’unitat d’acció. L’independentisme s’ho juga tot en aquest partida, perquè si la unitat electoral no és la via i la unitat d’acció acaba resultant que tampoc no és possible, quina és la proposta, exactament?

 

Comentaris