En la seva recent visita a Varsòvia, Donald Trump va llançar aquest missatge: la qüestió fonamental dels nostres temps és si occident té la voluntat de sobreviure. I afinava encara més la idea: “¿Tenim el desig i el coratge per a preservar la nostra civilització davant aquells que la voldrien subvertir i destruir?”. Trump és un extraordinari mestre a l’hora de detectar i exacerbar les pors i les incerteses de la gent i convertir-les en actituds hostils contra els que no són com tu. I no podem negar que molts occidentals senten amenaçada la seva forma de vida i busquen culpables. Oferir-los en safata l’islamisme és relativament fàcil.
Tanmateix, crec que el quid del discurs de Trump no és la seva pretensió d’identificar l’enemic sinó la seva afirmació que existeixen uns valors que ens configuren com a civilització occidental. És evident que, considerat Occident en el seu conjunt, es constaten diferències culturals importants amb el món àrab o amb l’Extrem Orient, però, ¿existeix realment un corpus de valors permanents que ens siguin tan comuns als occidentals que serveixin per a definir-nos? Contra l’opinió usual, em temo que no.
Els valors de Trump no són els meus. I m’horroritzaria una societat que es basés en la concepció que té el president nord-americà de l’economia, de les relacions socials, de la igualtat entre persones, de la llibertat de premsa, de la funció dels poders públics, de la democràcia… I no és pas un cas excepcional. No fa pas gaire han traspassat dues grans figures europees: Simone Veil o Helmut Kohl. És evident que els seus valors eren clarament antitètics als d’altres europeus anteriors, com Hitler, Mussolini o Franco. També d’europeus posteriors, actuals, com Le Pen, Wilders o Van Grieken.
Durant uns quants decennis de la segona meitat del segle XX, en uns quants països de l’Europa occidental, va haver-hi una sòlida reacció a la barbàrie anterior i a les amenaces del comunisme que va permetre construir unes societats amb un consens majoritari a favor de la democràcia representativa, la preeminència dels drets humans, la prosperitat compartida a través de l’estat del benestar, la tolerància i el pacte… Els hem idealitzat com si fossin la naturalesa genuïna d’Europa. I, per extensió, d’Occident, afegint-hi els Estats Units, Canadà, Austràlia… i altres països d’arrels comunes.
Tant de bo fos així. Tanmateix, la història ens demostra que aquesta visió ha estat massa vegades minoritària a Europa mateix i que els defensors de la democràcia i la llibertat han patit molt més que no pas els seus detractors. Les societats lliures, justes i pròsperes són fruit d’un esforç de construcció permanent. És exageradament fàcil que els valors que les sustenten flaquegin i quedin arraconats per altres principis com l’eficàcia, l’ordre, la seguretat, l’egoisme… o la por.
Els catalans no som immunes a aquestes malalties. Encara que, en general, sempre hem fet costat a la democràcia, al diàleg, a la cohesió social, no podem ignorar que hi ha ajudat molt que aquells que ens volien anul·lar com a poble fossin partidaris de l’autoritarisme, de la imposició per la força de les seves lleis i de la preservació de les prebendes dels poderosos afectes als successius règims. Havíem de representar necessàriament valors contraris.
Tanmateix, quan siguem com Holanda, Suècia o Àustria, ¿podem patir també l’ascens de forces polítiques i socials que neguen els principis d’aquesta civilització europea ideal? Probablement. Per això, a l’hora de dissenyar un país nou, a més de totes les estructures institucionals, també caldria pensar seriosament quins són els antídots més eficaços contra aquestes altres amenaces. No és una qüestió secundària.
