El crucifix a les aules viola “els drets dels pares a educar els seus fills segons les seves conviccions” i “la llibertat de religió dels alumnes”. Ho diu el Tribunal Europeu de Drets Humans contra una sentència del Constitucional Italià. És un cas que s’arrossega pels tribunals des del 2003.
Alguns il·luminats progres han vist aquí la demostració fefaent de la perversió intrínseca de la religió, molt especialment el catolicisme. A la banda ultramontana, tot això representa un pas més en l’anihilació del cristianisme a Europa. Etcètera. És desesperant.
Certament, deprimeix el mal gust intel·lectual, històric i social de la sentència. I empipa que els jutges del TDH hagin malbaratat el seu temps i els nostres calés en un afer com aquest. Llàstima.
Ara bé, el cristianisme no ve d’un o cent crucifixos més o menys. Benedetto Croce, que no era cap escolà, ja va dir “no ens podem no dir catòlics”. Per això tot aquest afer és una bestiesa. Mireu: els fills de la senyora que va demandar l’Estat italià ja han acabat l’escola i sembla que han pogut sobreviure, aprendre i aprovar malgrat la presència tòxica i agressiva dels crucifixos. Enhorabona, nois.
Entre tanta xerrameca, he trobat una veu que mostra el que significa el crucifix penjat a la paret d’un aula. És el mestre Marcello D’Orta, famós per ser l’editor del best seller “Io speriamo che me la cavo”, que recull fragments de redaccions escrites per nens i nenes de barriades difícils, on ha ensenyat durant vint anys.
“Amb freqüència –escrivia D’Orta a propòsit de la polèmica del 2003–, em trobo a classe amb fills, nebots o néts de camorristes [la màfia napolitana] que creuen en la violència no només com a arma sinó, sobretot, com un codi d’honor. A les redaccions sobre ‘Què vols ser quan siguis gran?’ escrivien amb totes les lletres: ‘camorrista, boss, perquè només un camorrista és un home’. Què podem fer en aquests casos? Quina aportació moral poden donar matèries com l’aritmètica, les ciències, la geografia? Cap. Només una figura –que es confonia de vegades amb els mapes de geografia, amb els dibuixos dels alumnes i fins i tot amb els cromos de Maradona enganxats a la paret–, se’n podia extreure l’ensenyament dels ensenyaments: l’amor. Gràcies a la constant referència a aquest símbol de dolor, però també de salvació i d’esperança, més d’un dels meus nois –i no només dels meus, esclar– es va salvar: n’estic ben segur. Treieu els crucifixos de les escoles i haureu fet una mica més que ofendre a un poble: l’haureu privat de moltes consciències”.
Amén.
