Quin partit voten els funcionaris? És un misteri. No hi ha estadístiques ni estudis que ho mostrin o que facin alguna mena d’indagació basada en sondejos. No hi ha manera de saber-ho, o almenys jo no l’he trobada. ¿Algú em podria guiar? En un país amb tants funcionaris, ja més de tres milions, aquests tenen un pes decisiu a l’hora d’inclinar la balança electoral d’un banda o de l’altra, més si tenim present que per cada funcionari hi ha, pot ser, una família —una parella, uns fills majors d’edat però encara dependents, uns pares…—, la qual pot estar directament interessada en el futur laboral del treballador públic.
Tres milions de funcionaris, mentre que tan sols hi ha 2.3 milions de persones dedicades a la indústria…
Se m’acut una cosa: comparar la llista de les comunitats autònomes espanyoles amb més funcionaris amb la llista de comunitats autònomes on des de fa anys i panys que governa el mateix partit.
Comunitats amb més funcionaris: Extremadura, Castella La Manxa, Castella i Lleó i Andalusia. A cap d’aquestes comunitats autònomes hi ha hagut canvi de govern des de fa molta estona, dues dècades com a mínim. Extremadura és el PSOE des dels anys vuitanta, igual que Castella La Manxa. No així Castella i Lleó, del PP des de fa vint anys. Finalment, sabem que Andalusia és del PSOE de tota la vida.
No sé: potser aquestes coincidències siguin casuals. Però la dada és, al primer cop d’ull, reveladora: allà on hi ha molts funcionaris, el partit que els ha creat es perpetua en el poder. ¿Una casualitat? Els experts que hi diguin la seva. Al primer cop d’ull, però, la cosa pinta malament, sobretot a nivell autonòmic i local, on a dia d’avui hi ha més cadires que acaparar.
Tanmateix és de sentit comú que les coses segueixen el ritme que apuntem. Tots coneixem casos: amb el carnet del partit a la boca hom pot aconseguir una plaça sense gaires dificultats, almenys això em diu la meva experiència insular durant els anys del PP, a les Illes una agència de col•locació d’amics de reconegut prestigi.
Sé d’un senyor socialista de tota la vida que, quan el seu partit va fer-se amb el poder després de dècades a l’oposició, va anar a veure un capitost del partit amb el carnet enganxat al front, demanant una col•locació pública per un fill seu, perquè la vida és dura, etc… El ‘quefe’ socialista s’hi va negar, argumentant que s’havia de jugar net i concórrer a unes oposicions públiques, a la qual cosa el vell socialista va respondre trencant el carnet i afiliant-se al PP, amb resultats personals més apreciables quan els conservadors van tornar a govern després de la fallida del primer pacte progressista.
Jo et dono feina i tu i els teus em voteu de per vida. Com més funcionaris creo més votants potencials. Si cada funcionari arrossega amb ell dos vots més, imagineu-vos… Tres milions de funcionaris —ara emprenyats davant dels retalls…— poden implicar 9 milions de vots (11.289.335 de vots són els que va fer el PSOE-PSC a les passades eleccions generals espanyoles).
Sigui com sigui, dubto que els funcionaris a Espanya siguin socialistes, i en cap proporció. M’explico: ¿heu sentit la frase que diu ‘la crisi no l’han de pagar els funcionaris’? ¿Heu vist les manifestacions per lamentar-se dels retalls salarials? Heu vist el paper que estan fent els sindicats de treballadors teòricament d’esquerres? Heu vist que fins i tot volen acudir als tribunals a impugnar les retallades?
Socialisme vol dir socialitzar els diners, la riquesa. No hi ha res més contrari al socialisme que afirmar que la crisi no l’han de pagar els qui no l’han creada. ¿Pot ser no vivim en societat? La societat socialitza el cost de la crisi, i a això els socialistes de pretesa pura sang hi responen amb exabruptes d’extrema dreta llibertària! Perquè altra cosa no són aquests recels individualistes, que fan de la recessió econòmica no un assumpte de tots sinó un problema ‘dels altres’: dels que no tenen plaça fixa, o dels més rics del sector privat.
Salari mig a Espanya: 21.500 euros bruts a l’any (un 20% per sota de la mitjana europea, gairebé la meitat que a Anglaterra…). Tanmateix tots sabem que els funcionaris guanyen més, que estan per sobre de la mitjana: tot i que no he trobat aquesta mitjana salarial del treballador públic a Espanya, a partir dels retalls i de l’estalvi projectat podem calcular que es mou entre els 23 i els 25 mil euros anuals. Si estan per sobre del comú dels mortals: ¿no formen part d’aquella elit ‘dels que més tenen’?
No hi ha res més conservador, doncs, que l’afirmació que la crisi no l’han de pagar els funcionaris —o els treballadors—, perquè si s’és vertaderament socialista s’aposta perquè cadascú l’assumeixi en alguna mesura, tal com abans ens repartíem la riquesa —la socialitzàvem amb impostos, o la retornaven a la gent quan l’Estat tenia superàvit— quan les coses anaven maldades. ¿No és això el socialisme?
Ara es diu allò de: ‘els rics pagaran més’, com si això fos una novetat subversiva. Mireu que diu la Constitució espanyola: art. 31.1:
“Tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori“.
Amb això vull dir que l’eslògan tan repetit que afirma que els rics pagaran més no és res més que propaganda —és clar que pagaran més! ¿qui ho dubta? ¿com no podria ser així?—, és fer-li creure a la gent que es faran coses revolucionàries quan del que es tracta és d’aplicar un principi tant de sentit comú que el tenen inscrit a la seva constitució tots els països una mica democràtics.
