Quin panorama global i local!

"El PP ha optat per capitalitzar amb petulància una recuperació econòmica que només es basa en unes vendes nadalenques una miqueta més altes i en uns resultats que ni han permès de sanejar les finances del Corte Inglés, ni han estat perceptibles a les butxaques dels ciutadans"

Aquest any ha començat amb mal peu i és que realment l'economia es presenta a nivell global com un motiu de pessimisme. A la gran trobada de polítics, empresaris i financers de Davos ja es va fer patent la preocupació per un problemes europeus que s'han anat escampant al món sencer. Hem vist com Rússia quedava fora del sistema internacional i com la guerra tornava a l'escenari de l'Orient Mitjà. En el transcurs de l'any passat han tornat a fer-se visibles els temors d'una nova crisi de l'euro. I ara, Grècia ha votat un govern d'esquerres de Syriza que el primer que ha fet, a part de pactar una coalició amb els seus rivals de dretes, és plantar cara als seus creditors i plantejar un altre episodi de rescat encara que sigui més de quitances, ajornaments i ajuts que no pas de repetir un rescat pròpiament dit i, en conjunt, la UE haurà d'aprendre a viure en un estat de falta crònica de demanda, sense vies clares de creixement, amb estancament i temor pels indicis de deflació. De tal manera que possiblement la única bona notícia hagi estat la rebaixa del preu del petroli. I tot plegat amb un teló de fons de creixent desigualtat entre les classes socials i de baixa dels preus de les matèries primes o "commodities".

Amb la proletarització de la classe mitjana i les retallades de l'estat del benestar és probable que moviments com el "Podemos" guanyin adeptes amb la noció de castes que, en origen a la Índia, tenia els intocables i pàries, un concepte que s'encarna a la lletra de la Internacional amb les expressions "pàries de la terra, famèlica legió" o en versió anglesa allò de "arise you prisones of starvation". Possiblement per això es va plantejar la similitud en un eslògan com el de "Syriza –Podemos – Venceremos". La convicció era la victòria de la formació d'esquerres grega serviria per a demostrar als votants desil·lusionats d'Espanya que un canvi radical és possible. Però, ara hi comença a haver alguna inquietud per si en la negociació del deute grec hi ha algun problema de fugida dels bancs i de sortida de l'euro. Això i la proximitat del nou govern grec amb la Rússia de Putin inspiren, doncs, temors de que el tret pugui sortir per la culata. De moment, els partits ja establerts a Espanya han optat per ignorar l'eventual nou rival i, aparentment, per atacar-se entre ells tot i que sembla allò que el director de la banda de música a la plaça de toros deia: vinga, nois, un – dos – tres i ja ens trobarem al final amb el bombo. És a dir que aquí no s'exclou una possible "gross Koalition". El PP, a més a més, ha optat per capitalitzar amb petulància una recuperació econòmica que només es basa en unes vendes nadalenques una miqueta més altes i en uns resultats que ni han permès de sanejar les finances del Corte Inglés, ni han estat perceptibles a les butxaques dels ciutadans. Que d'això es pugui derivar la vicepresidenta Sáenz de Santamaria la noció de que, entre les "grans potències" del món, Espanya és la segona en creixement després dels E.U.A. és risible, patètic i ridícul. Com ho és igualment que li faci dir certes coses a aquest Consell de la Competitivitat que va muntar el Telefònic i abans tabaquer, Alierta. Es curiós cap a on han derivat les organitzacions patronals i empresarials que figura que han de ser representatives i triades per votació.

Alguna cosa no funciona quan aquests organismes es renoven per acords entre grupets on acaben autodesignant-se empresaris que han arruïnat les seves empreses i passen a viure de les subvencions que el govern els atorga amb l'excusa de fer cursets de formació professional que no destaquen precisament per col·locar als participants en uns llocs de treball que, després no troben. També els hi ha passat als 2000 funcionaris que fa un parell d'anys es van contractar per a trobar feina i que ha donat un resultat zero i l'encàrrec directe a les agències privades de col·locació que cobren 3.000 euros per cada lloc de treball que aconsegueixen. A part, és clar, hi ha pomposos dirigents aquells de la CEOE que van arruïnar les empreses mentre eren directius, com és el cas, p. ex. del president de la CEOR, Díaz Ferrán (avui a la presó) o Arturo Fernández que també ha ensorrat el seu petit imperi de càtering mentre era el nº 2 de la patronal, president de la CEIM, de la Cambra de Comerç i de la Fira de Madrid. A part de freqüentar, és clar, el famós pequeño Nicolás, protegit pel llavors capo de la FAES (Gracia Legaz), ara secretari d'estat de Comerç i creador de la Cámara de Comercio de España que, de moment, també es limita a fer cursets de formació d'aquest subvencionats. A la FAES d'Aznar, segons acaba de declarar Villar Mir, l'home que quan té negocis, posem per cas, a l'Aràbia saudita o a l'Índia es feia acompanyar pel Rei Juan Carlos, és on el president de OHL i exministre feia les donacions i no al PP directament. Garcia Legaz era, per tant, el destinatari d'aquest favors i també l'especialista en presentar demandes o querelles contra persones que haguessin gosat criticar els negocis de J.Mª Aznar amb gent com el sanguinari terrorista Gaddafi, Murdoch, Ecclestone i tantíssimes altres males companyies. El zel de Legaz el va portar a demandar Graciano Palomo el biògraf oficial d'Aznar i autor d'un altre llibre encomiàstic de Rajoy. Això si, Legaz retirava les demandes que sabia que no podria guanyar, però deixava les costes a pagar per l'atacat, tal com va fer amb mi mateix. Ara, amb la perspectiva del temps que ha passat, la pregunta que em formulo és que espera el secretari d'estat per a dimitir, després de l'aventura compartida amb el noiet extorsionador amb cotxe oficial que va triar per a liderar les "Nuevas Generaciones" del PP a l'estil "Frente de Juventudes".

En resum, el pronunciament del CEC (l'invent aquest de la Competitivitat vista des de la Telefónica) equival a dir que amb un petroli més barat, un euro devaluat que afavoreix les exportacions i un recolzament del Banc Central Europeu, podríem estar en condicions d'entrar en franca recuperació, sino fos pel risc polític que representen els que reclamen una regeneració de la política que els partits polítics tradicionals ni poden oferir. Es per aquest motiu que des de l'anonimat, moltes veus recomanen el pacte PP – PSOE. Que es comença per un acord contra el terrorisme jihadista i potser s'acaba per governar conjuntament. Que difícilment el PP incapaç de controlar la corrupció en els seus propis rengles podrà obtenir una confiança renovada. Sobretot, ara que ha quedat clar que el capitalisme presoner de la corrupció ja no té aturador per part de les regles de la democràcia. Abans, la causa del problema no era cap mena de contradicció entre els dos conceptes de capitalisme i democràcia que anaven indissolublement units i mútuament controlats. Ara, en canvi, l'economia de mercat es pot exportar a països amb sistemes polítics autoritaris o dictatorials que no es preocupin en absoluta de la igualtat, dels drets humans o de l'estat del benestar. I així van les coses. Amb un ministre que ens diu que l'electricitat s'ha apujat un 17,7% en relació al mateix mes de l'any passat per falta de vent i de pluges o amb una factura de gas natural que a mi personalment m'ha costat 460 euros pels últims dos mesos. Segurament, el ministre Soria i inefable em dirà que la culpa és de que a l'hivern fa fred i que m'hauria de consolar de que m'hagin apujat la pensió de jubilació per valor de dos cafès mensuals. Que qui no es consola és perquè no vol.

 
 

Comentaris