Quan va morir la mare del rei d’Espanya, Mercedes de Borbón, l’any 2000, conspicus periodistes van clamar el seu dolor al cel, en el més pur estil cortesà propi d’uns bons súbdits. Aquella dona, la mort de la qual, és clar, era tan lamentable com ho són totes, va ser un personatge d’una grisor històrica indiscutible. Tot i això, les seves qualitats eren, aquell dia, tan excelses que una coneguda periodista va dir: “Parece como si se nos hubiera muerto la madre a todos”. Brillant.
Doncs ara al Rei l’han operat del que podria haver estat un tumor cancerós, però no era maligne i ara gaudeix de bona salut. Aquest esdeveniment ha ocasionat una onada de monarquisme que m’ha deixat atònita. Reconegudes personalitats de l’esquerra, abrandats republicans de tota la vida, ens cantaven unes lloances tan desorbitades que estic esbalaïda.
Ha sortit, és clar, la “gesta” del 23-F, que hauria resolt igualment qualsevol cap d’Estat de qualsevol país civilitzat, amb la diferència que l’actual rei va necessitar tota la nit per decidir-se per la democràcia. Moltes gràcies. També hi ha hagut un clamor per la transparència amb què ha actuat la Casa Reial. Home, mira, saber que l’operen el mateix dia de l’operació i només fer-ho públic quan ja se sap que no hi ha perill greu és marrulleria, no transparència.
Em pregunto per què fa tanta por una República, tenint en compte que el poble espanyol va treure en dues ocasions els borbons fora de les fronteres i que l’alegria general va ser apoteòsica; un cap d’Estat votat podria actuar amb la mateixa prosopopeia i una despesa molt menor. Per exemple, Felipe González, o Jordi Pujol, per citar dos polítics respectats, no serien uns excel•lents caps d’Estat?
Si hi ha alguna cosa inintel•ligible són les despeses reials, perquè només una mínima part passen per Parlament, i això, en una República seria impensable (ni tan sols en una altra monarquia).
És clar que m’alegro que l’operació hagi anat bé, que la salut del rei d’Espanya sigui bona i que tothom se senti allejat. Però el fervor monàrquic, i més vist des de Catalunya, em sembla fruit de la por al canvi. Sort que és només epidèrmic, car qualsevol que estigui envoltat de boato produeix una estranya fascinació entre nosaltres, els innocents ciutadans.
Ara, que quedi clara una cosa: la democràcia la vam portar nosaltres, aquests innocents ciutadans, i no cap persona concreta. Monàrquica o republicana.
