Quin és el pla?

"No pot ser que fer República es redueixi a recordar molt fort els presos i jugar al gat i la rata amb els sectors més lumpen de l'unionisme a base de posar i treure llaços i creus"

Si se li pregunta a qualsevol governant europeu que acaba de prendre possessió quin és el pla del seu govern, segurament les respostes no diferiran gaire de país a país. "El pla és governar bé, deixar el país una mica millor del que l'he trobat, i a les pròximes eleccions tenir més vots que a les anteriors per poder tornar a governar bé i tornar a deixar el país una mica millor del que l'he trobat, i així anar fent cada quatre anys fins que, inevitablement, un dia el meu adversari em guanyi unes eleccions i jo i els meus haguem de cedir el govern i començar a pensar en com el recuperem". Més o menys, aquest és el pla de qualsevol governant. La política democràtica convencional és així d'avorrida i poc èpica.

 

Imagino que Quim Torra i en general els polítics independentistes catalans es deixarien tallar un braç per poder formular una resposta semblant davant la mateixa pregunta, però no poden, per mil motius. Perquè el mandat dels seus votants (conseqüència de les seves promeses electorals, per cert) va molt més enllà del governar bé, perquè hi ha presos polítics pendents d'un judici que els pot deixar quinze, vint o trenta anys a la presó, perquè les eines d'(auto)govern estan disminuïdes i sota vigilància... No, no hi ha espai per a la normalitat, ni per una resposta anodina i convencional a la pregunta.

 

 

Cosa que encara la fa més pertinent. Quin és el pla? No en sabem res. D'una política guiada per fulls de ruta escrits i aprovats públicament, amb dates i fites marcades a sang i foc en el calendari i amb un escrutini permanent i quasi malaltís dels graus de compliment, hem passat a l'absència absoluta d'un pla conegut. D'un extrem a l'altre. Certament, dins de l'independentisme hi ha un consens ampli sobre la necessitat de no tornar a encotillar l'acció política dins d'un full de ruta rígid, amb dates concretes i descripcions detallades. Però els polítics independentistes farien bé de recordar també que el creixement exponencial de la base social del moviment ha tingut molt a veure amb la capacitat d'iniciativa política. En el període que va del 2012 al 2017 –amb l'1 d'octubre com a culminació d'aquesta estratègia d'èxit–, l'estat ha anat sempre al darrere i a remolc de les iniciatives de l'independentisme, fossin civils (les grans manifestacions)  o polítiques (el 9N, les plebiscitàries del 27S, el "referèndum o referèndum" que va portar a l'1 d'octubre...). La iniciativa era sempre de l'independentisme, que era qui proposava les batalles en els terrenys que li eren més favorables. I per això les guanyava, per cert.

 

Els darrers mesos els polítics independentistes han dit que la prioritat total era la recuperació del Govern i l'aixecament del 155. I que aquesta era la condició necessària per tornar-s'hi a posar. Doncs bé, ja som en aquest escenari. No cal que tornin a escriure un full de ruta, ningú no els ho demana, però sí que tenen l'obligació d'intentar recuperar la iniciativa política. No pot ser que fer República es redueixi a recordar molt fort els presos i jugar al gat i la rata amb els sectors més lumpen de l'unionisme a base de posar i treure llaços i creus. Polítics, entitats, quin és el pla?

 

Comentaris