Anuncien que s’ha trencat el diàleg i jo em pregunto de quin diàleg parlen. Que m’expliquin quin, si mai han volgut parlar de la fi de la repressió i del dret d’autodeterminació? Quin, si hi ha 9 presos polítics esperant a ser jutjats pel referèndum de l’1 d’octubre? Quin, si els condemnaran per les seves idees polítiques? Quin, si hi ha una presidenta del Parlament en presó preventiva per permetre el debat a la cambra parlamentària? Quin, si el dret de protesta es contesta confinant a Tamara a Viladecans i portant a l’exili a l’Adri? Quin, si les ràtzies repressives, com la de fa unes setmanes contra alcaldes, periodistes, sindicalistes i activistes, continuen? Mai hi ha hagut diàleg, perquè l’Estat no sap dialogar, i mai existirà diàleg de forma sincera si no reprenem la via de la sobirania. L’única creïble.
La dreta i l’extrema-dreta sí que en saben. Ens passen la mà per la cara en això de la unitat estratègica. Nosaltres amb política partidista i curterminista i ells s’han atrevit a convocar una manifestació per la unitat d’Espanya. Perquè és ben això. Lo de fer fora a Pedro Sánchez, pressionar al Tribunal Suprem per a què no tingui clemència davant el judici que comença dimarts i tapar la corrupció del PP, amb aquest 1,5 milions d’euros malversats amb Paquí Pallá SL a Madrid, són objectius secundaris. Sense complexes, traient a passejar els pollastres de Falange, sota la bandera de Colón i fent l’aperitiu al bar del feixisme dels d’Hogar Social. El selfie aquesta vegada serà preciós: ni Valls ni Arrimades podran tornar a dir que no van de la mà de l’extrema-dreta.
El gran drama de tot plegat és que a dos dies de l’inici del judici contra el referèndum estem parlant de relators que prenguin acta en despatxos, pseudo-diàlegs i altres eufemismes per parlar de monòlegs, banderes pàtries, pressupostos augmentats per la monarquia i #ThisIstheRealSpain. Estem en un cos a cos per unes eleccions municipals caïnites. No estem parlant de com organitzar-nos, de com compartir una estratègia, de com guanyar al carrer. No, disculpeu, no estem a l’alçada com a país. Ni posem la vida al centre, ni estem posant la democràcia per sobre de tot. Impotència.
A dos dies de començar el judici faig una crida pública a entitats i partits, incloent el meu, evidentment, a la unitat estratègica no supeditada ni als tribunals, ni a l’Estat, ni a les amenaces, ni a la seva repressió, ni als pressupostos. Mireu a Carme Forcadell i Dolors Bassa als ulls dimarts, després de gairebé un any sense veure-les, i a la propera carta que les hi envieu, els hi dieu que no, que no som capaços de fer-ho, que posem el partit per davant del país, que no sabem perdonar-nos els uns als altres i que ens sobra testosterona, ressentiments i desconfiances. Jo, sóc incapaç de fer-ho, per tant, som-hi. Busquem-nos entre nosaltres, tornem a seure. Us tornem a convocar. Aquest és el diàleg. L’únic possible, l’imprescindible. Del que mai caldria haver-se aixecat.
