El nacionalisme català conservador té, en els darrers temps, dues fixacions: d’una banda Israel i de l’altra Winston Churchill. Als “sionistes” catalans caldria recordar-los, tot sovint, dues coses; en primer lloc que per a Israel Catalunya és quelcom insignificant en el millor dels casos, atès que els estats, com bé explicava Palmerston, no tenen amics ni enemics, tenen interessos; d’altra banda, tota la radicalitat i fermesa que els nostres sionistes mostren per Israel i la seva lluita, esdevé fragilitat i temor –ells diran realisme i pragmatisme- quan els catalans ens enfrontem amb l’Estat espanyol. És quelcom curiós però que palesa la frustració i l’onirisme –afegiria onanisme- que viu avui el món conservador català, extrapolable a pràcticament tot l’univers del catalanisme –Erc i Cup inclosos, per suposat-.
Com deia l’altra fixació té a veure amb Churchill, figura rellevant, heroica per un gran nombre de britànics i respectada igualment per tants d’altres a la resta del món. De Churchill sovint s’oblida, més que interessadament crec que és per desconeixement, que de la mateixa manera que fou l’home “triat per la providència” per guiar els destins del Regne Unit cap a la victòria a la Guerra Mundial, fet altament lloable, també fou un autèntic desastre, ple d’inconsistències i excentricitats, com a primer ministre en temps de pau. En Quim Torra seria com un Churchill però a la inversa: completament inútil en temps de conflicte i, tal vegada, útil en temps de pau. Em puc imaginar el bo d’en Quim com a bibliotecari encantador i lletraferit, dirigent de la Colla d’amics del Gegant del Pi o de l’associació “jo també sóc el Picot verd”; però dit això, també el destacaria per patriota i demòcrata i com a tal president de la futura República. Però primer cal arribar-hi i un Quim Torra, ple de bondat i fidel servidor del seu amo, segur que no ens hi portarà. República Catalana, això si, no la d’en Tardà o Rufián. Anem a pams.
L’afer d’actualitat de la pancarta palesa la debilitat i manca d’intel·ligència –estratègia- dels nostres homes i dones polítics. Com en el cas dels nostres “israelites” Quim Torra i d’altres de la seva cohort fent-se els milhomes en l’art dels passadissos i dels rumors, esdevenen autèntics xaiets – o anyells en terminologia sagrada- quan els toca enfrontar-se a un Estat que els té la mida presa després de tanta roba i poc sabó. Tant d’omplir-se la boca del mot desobediència i aquí això sembla una escola de l’OPUS, que quan toquen de Madrid el xiulet tothom a missa sense piular i cinc parenostres i tres crec amb un Déu que segur que algun pecat o pensament impur cal fer-se perdonar.
Quim Torra pot ser un home cridat per la providència a fer tasques molt nobles de promoció de la nostra cultura, llengua i associacionisme però és una autèntica maldat haver-lo denigrat d’aquesta manera amb un càrrec que com hem vist des de Pujol perverteix a tots els qui l’ostenten. Puigdemont, escrúpols distrets però maleses les que vulguin, ho sabia i per això col·locà a un home càndid i obedient al capdavant de la instància més insubstancial, anacrònica i barroera que avui disposem a casa nostra: la Generalitat. Qui l’ha vist i qui la veu l’antiga Diputació del General; o tal vegada aquesta era la seva evolució lògica en el tronat marc constitucional i autonomista. En essència, el famós i recurrent coitus interruptus processista consistent en ampliar la base des de la Jonquera fins a Fuerteventura o el Hierro.
Dic que ens han pervertit el bo, malgrat tot, d’en Quim perquè fent-lo honorable –moltíssim- esdevé presoner d’entorns, adulacions, punyalades, traïcions, conxorxes, obsessions i cobdícies. Tot allò que en temps de “guerra” o pau, hauria de defugir el primer d’entre tots els catalans, ara esdevé prioritat i objectiu. La independència, comencen pensaments i actes impurs, deixa de ser finalitat per convertir-se en un trànsit infinit i intemporal fins l’arribada del judici final, no pas constitucional. El fet que “l’amic Torra” preveient la futilitat del càrrec i en virtut de les atribucions d’expresident ara estigui més preocupat per trobar un despatx a Girona i una casa a l’Empordà que no pas per defensar l’aplicació de l’1 d’octubre palesa que tot s’ha fet molt malament per a la causa independentista; o potser filant més fi i prim, molt bé per a la causa processista, ergo unionista. En Torra i Pla, entrant d’escolanet a la Casa dels Canonges pot acabar convertint-se en príncep de la cúria, cosa gens lloable trobant-nos a Sant Jaume i no a Sant Pere. Això sí, sense el permís del més sagristà que mossèn, amb un grapat de reixes i ben poques taules, però sempre la millor persona, Junqueras i Vies. Si tant catòlics diuen ser que recordin el Papa Wojtyla, uniforme militar abans que clerical sotana, i practiquin allò del “no tingueu por a la veritat”. Si voleu que el món ens miri comprometeu-vos amb la independència, perquè avui arreu es foten un tip de riure amb les promeses incomplertes, les excuses gratuïtes i infinites i aquells que ho tornaran a fer…, per no fer res de bo. Avui, amb totes aquestes toies, té molt de mèrit ser català i del Barça no en parlem.
