Quico el Progre / Aute

"Capficats en el conreu narcisista de la seva professió, molts progres van oblidar que els seus fills necessitaven uns valors no contradictoris"

Sí, ja sé que Quico el Progre és un personatge de ficció... però és que n'he conegut tants com ell, de ben reals!. Gràcies a l'estudi del sociòleg Javier Elzo que ha publicat fa poc la Fundació Jaume Bofill, el vell Quico torna a estar de moda. L'altre dia se'n parlava aquí mateix, a ElSingularDigital.cat, i a molts altres llocs. Resulta que, en termes generals, els progres han generat fills conflictius, que obtenen mals resultats acadèmics i fan bandera de la seva pròpia immaduresa desorientada. Qualsevol persona que es dediqui a la docència universitària o a l'ensenyament secundari sap de què estic parlant. Evidentment, qualsevol generalització té un punt injust. En tot cas, aquí no estem parlant d'una generalització qualsevol, sinó d'un treball rigorós dirigit per un dels sociòlegs més prestigiosos d'Europa. Vull dir que, amb tots els matisos que convinguin, no som davant d'una caricatura sinó d'una dada basada en una recerca empírica que cal que ens prenguem seriosament.

Tot això no és nou, naturalment. A l'assaig Despues de la pasión política, Josep Ramoneda admetia, molt honestament, que les persones de la seva generació "havien estat més bons fills que no pas pares". Però a mi m'agradaria remarcar aquí la relació paterno-filial d'uns dels progres més paradigmàtics que han existit mai, el psiquiatra Carlos Castilla del Pino, que va fer totes les permutacions possibles entre marxisme, psicoanàlisi, feminisme, etc. En el segon volum de les seves memòries, que duia per títol Casa del olivo (2005) es referia d'una manera insòlitament descarnada a la relació distant i mancada de veritable afecte amb els seus cinc fills, als qui descriu com una mena d'entrebanc o molèstia en la seva carrera professional. Sembla que els nens no li deixaven llegir Marx en pau. I ara ve la part tràgica, sobre la que no voldria fer pas ni una sola brometa: els seus cinc fills van morir abans que ell, i en circumstàncies terribles. Una de les seves filles es va suicidar. Dos dels nois van morir de sida després d'uns anys salvatges de politoxicomanies i delinqüència. Un altre va morir d'un càncer que era perfectament tractable, però que va preferir ignorar en nom de certes idees "alternatives". El cinquè va morir d'un accident de trànsit. Per una sincera pietat, no afegirem cap altre comentari.

Elzo ha posat el dit a una nafra immensa però que, alhora, s'ha ocultat púdicament: el fracàs no només d'una ideologia o mentalitat, sinó també d'un model de vida. Capficats -i capficades- en el conreu narcisista de la seva vocació professional, molts progres van oblidar que els seus fills necessitaven alguna cosa més que l'afecte i la dedicació que no els donaven. Aquells marrecs necessitaven, sobretot, un valors que no fossin contradictoris ni canviants segons les modes. Necessitaven saber qui i què era aquella persona que de cop i volta apareixia a la seva vida amb la funció d'amic del company de la tercera dona del seu pare, i què hi pintaven tots aquells germanastres i pseudogermanastres ignots que l'acompanyaven algun estiu a Formentera. Com que no en van treure mai l'entrellat, després es van dedicar a emprenyar els seus professors i a cagar-se en allò que identificaven amb el "sistema". En realitat, hagués estat més coherent cagar-se directament amb els seus pares, que eren els veritables responsables d'haver malmès la seva infantesa.

A Quico el Progre, a tots els quicos, els dedico Al alba, de Luis Eduardo Aute. Hi ha dos versos que resumeixen molt bé aquell clima confús i malsà: "Los hijos que no tuvimos / se esconden en las cloacas". A les clavegueres i a les consultes dels psicòlegs, és clar.

 
 

Comentaris