La contundent indignació pels processaments pel 9N sorprèn. Què voleu que faci Espanya? Que es deixi desmembrar com un tros de truita (desfeta i amb ceba, sempre)? Les raons d’Espanya es poden entendre, i tant! Sense Catalunya l’Estat espanyol no es pot concebre: com acabaria Andalusia? Com acabaria Extremadura? Fins i tot la pròpia Madrid tindria problemes. I Castella. I Galicia. I el País Valencià. I Ceuta. I Melilla. I Canàries (acabo…). Amb unes infraestructures d’una única sortida a Europa: La Jonquera (quina putada, no?). I uns aeroports deficitaris. Una estat on guanyaria 9 de cada 10 eleccions un partit d’una dreta no gaire alineada amb les de l’Europa Occidental. Un País Basc perifèria més fort que el mateix centre. Una selecció espanyola sense el geni del Barça. En fi, caldria repensar el país des de zero. No. Espanya s’ha de defensar amb dents i ungles, i entenc perfectament totes les actuacions que ha fet l’aparat estatal per intentar preservar la seva unitat. Dit d’una altra manera, perquè no hi hagin malentesos: entenc perfectament totes les raons que porten l’Estat espanyol a lluitar d’aquesta forma tan típica de qui està malferit i veu perillar greument la seva supervivència. Ho entenc i arribo a justificar-ho. En canvi no puc a entendre, per aquí va el tema, com es pot arribar a creure que aquesta tàctica/estratègia sigui la millor pels als seus, legítims, objectius.
La constant acció des de Madrid, no cal aprofundir-hi, provoca una simètrica reacció entre els catalans, ho veu tothom i podem apreciar-ne els resultat cada dia. Tant aviat és el Constitucional, com les declaracions dures i gratuïtes per part d’algun membre del Govierno Central. I si hi afegim la gran operació de màrqueting del regresso dels toros, ja hem arribat al súmmum de la argúcia.
No veuen a Espanya que aquesta manera de fer no té cap esperança de arribar a una victòria definitiva? Cal aprendre d’Anglaterra: deixar fer el Referèndum, guanyar-se l’admiració dels demòcrates (i el seu vot), i al mateix temps treballar d’una manera més o menys encoberta, però ferma, decidida i, segurament, deixant de banda qualsevol fair play. Per exemple amb declaracions que propaguin la por o amb falses promeses.
A veure, ens coneixem, catalans. Podríeu resistir una cort ben construïda per part d’Espanya? Una cort en català. Amb protagonistes que es mereixen l’estimació dels catalans, com futbolistes o musics de gran reputació (no esmento noms, els podeu imaginar vosaltres). Amb cessions puntuals en temes molt sensibles per a l’ opinió pública, encara que no siguin temes transcendentals des d’un punt de vista econòmic i polític com, per exemple, les seleccions catalanes, o el canvi d’ himne nacional amb una nova lletra. O una nova bandera amb més presència de les “nacions” que composen el Regne. És doncs el PP el més indicat per preservar la unitat d’Espanya? Opino que no. Ho torno a dir, la seva estratègia no és la ideal per portar a bon fi aquesta tasca. I vet aquí la sorpresa. Sí, perquè si pensem així veiem com els veritables paladins de la Unitat d’Espanya, i mireu que he arribat a aquesta conclusió ara i sense cap premeditació, són els amics de Podem. I ho dic sense cap ànim de polèmica, només com un fet objectiu. El seu savoir faire, la seva habilitat comercial (conscient o inconscient) els catapulta com a protagonistes en la lluita per la salvaguarda del Regne. Ara donem la volta a la truita per fer exercici de correcció aplicant la mateixa teoria a les dues bandes. Catalunya, pensa realment arribar a la seva independència d’aquesta manera? Recordem, a cada acció una reacció. Hi ha alternativa que no sigui aquell pactisme estil Unió que no porta enlloc? M’esforço per deixar anar unes idees, disposat a ser exiliat per sempre (si juga la Juve amb el Barça si us plau podria tornar a veure el partit al Camp Nou?). Una proposta d’ajuda econòmica (potser millor dir-ho d’una altra manera…) desenal de Catalunya a Espanya, no sé…un 50% del dèficit actual. Aliança estratègica a la UE. Una estructura militar compartida. Oficialitat del castellà (ho sé, aquesta és òbvia). No continuo perquè no en sóc un expert i el que vull és només provocar un debat. En resum senyores (homenatge a la CUP): el PP no és el que fa i farà més a favor de la unitat d’Espanya, ho és Podemos, de la mateixa manera que ho ha estat el PSOE des de la transició (fa més per la unitat del Regne la Sexta o 13TV?). I si aquest discurs té valor i l’apliquem a Catalunya, cal una proposta concreta de com serà la relació entre els dos Estats, i amb concessions concretes per part de Catalunya.
