A les eleccions municipals, a Catalunya, Podem no es presenta com a tal. S’integra allà on es presenta (que no és a tot arreu ni molt menys) en candidatures com la de Guanyem Barcelona, amb força companys de viatge. A les enquestes que parlen de les eleccions al Parlament, puja molt, certament, però en el millor dels casos quedaria a distància del primer i del segon, CiU i ERC, i de qui grataria seria, com uns quants més, d’allò que un dia vam conèixer com a PSC. I a Espanya? Ara diu el CIS que podria quedar com a segona força, en gran part en detriment del socialisme. Per tant, a partir d’això, pregunto: qui tem o qui hauria de témer Podem? El sobiranisme sembla clar que no (com a mínim no com qui més) i en aquest sentit entenc certa reconducció del discurs respecte de la formació política de Pablo Iglesias.
Si les forces polítiques sobiranistes són potents, no han de témer Podem perquè aquesta formació on trenca el bipartidisme que encara existeix (aquí ja no hi és) i on fa la fila que desfarà gairebé totes les opcions de suma, excepte un molt improbable pacte PP-PSOE (i pels pèls), és a Espanya. A escala estatal es dibuixa ja Podem com un clar factor desestabilitzador de l’estatus quo polític. Pregunta: i? Vull dir pregunta des del punt de vist del sobiranisme català. O no hi era ja abans Catalunya, en la voluntat d’acabar amb aquesta roca erigida en mur contra el canvi que és el món PPSOE? Si algú li dóna l’empenta definitiva… què?
I això no treu (en absolut) que aquí a Catalunya s’hagin de fer els deures (i ja amb urgència quant a restablir ponts, entesa i acció efectiva). Això que sembla que no acaba d’arrencar quan més cal i s’apropa el moment decisiu, això sí que genera inquietud. Això sí que ho haurien de témer CiU i ERC. Però a Podem…? A ells els ha de témer, aquí, Iniciativa i PSC, que cauen en picat i això que fa dies que no gestionen ben bé res en una de les èpoques on qui s’hi posa més desgastat queda. I a Espanya un PSOE que s’està desfent com un gelat a l’aire lliure (ahir i avui no, imaginin que en ple mes d’agost) i un PP que ara riu perquè veu els socialistes com s’esfondren, però que pot quedar força out de les institucions, segons quina aritmètica resulti del proper cicle electoral.
Primer van ser titllats de “cavall de Troia” contra el procés i de no sé quantes coses més, però ara fins i tot un prohom d’Unió com Antoni Castellà proposa no tancar la porta a una possible entesa amb ells a escala espanyola, si és que es donen les circumstàncies, si convé i si ells estan pel cas. Hi jugaran? Això, com la seva pujada, si aquí es fan els deures, no serà problema nostre. I si no es fan els deures? Podem serà el menor dels nostres problemes.
